La sang és una suspensió de
cèl·lules
en un medi aquós, impulsada pel cor
a través dels vasos
sanguinis, amb l'objectiu de distribuir oxigen
i nutrients
als diferents teixits
així com eliminar-ne els residus, entre altres funcions.
La sang té una
gran varietats de funcions:
Funció
respiratòria: Transporta oxigen
(O2) des dels pulmons cap als diferents teixits i elimina
l’anhídric carbònic.
Funció
nutritiva: Transporta nutrients
des de l’aparell digestiu cap als diferents teixits.
Funció
excretora: Transporta els productes de secreció dels catabolisme
cel·lular cap als òrgans cap on han de ser eliminats gràcies als
ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció.
Funció de
regulació hormonal: Transporta les hormones
cap a les cèl·lules diana.
Funció
reguladora tèrmica: Distribueix calor per tot el cos per
mantenir una temperatura
constant.
Funció del
manteniment del pH: Controla el pH
constant al llarg del cos. El pH plàsmic normal és aproximadament
de 7,4.
Funció de
manteniment del volum intersticial: Conserva inalterat el volum
del líquid contingut en el compartiment existent entre les cèl·lules
dels teixits.
Funció
defensiva: La sang protegeix l'organisme de les infeccions, ja
que és la encarregada de transportar els glòbuls blancs que són
encarregats de sistema
immunitari.
Funció
hemostàtica: Quan hi ha una lesió, la sang deté els seves
pròpies ferides a través de les plaquetes.
La quantitat de sang d'una persona està
en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una
persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del
seu pes corporal.
Fracció forme 45% del total
Els glòbuls vermells o glòbuls
rojos, hematies o eritròcits la seva concentració
és de 94% de la fracció forme.
Són les
cèl·lules de la sang més nombroses, la seva forma és de disc
bicòncau (per augmentar la superfície de contacte), és flexible i
deformable (per a passar pels capilars).
Les seves
funcions son:
- transportar l'oxigen i el diòxid de carboni, aquest procés es realitza a través de la hemoglobina (és la responsable de conferir a la sang aquest color vermell).
La hemoglobina té 4 cadenes polipeptídiques (globines) i 1 àtom de
ferro.
L’aparell per saber si tenim anèmia detecta el ferro de la
hemoglobina
També podem detectar si una persona ha fet dopping per millorar el
seu rendiment físic
- definir els grups sanguinis (per les glucoproteïnes que hi ha a la membrana plasmàtica)
Son els
encarregats de transportar l'oxigen
i el diòxid
de carboni, aquest procés es realitza a través de la
hemoglobina,
una proteïna
que conté grans quantitats de ferro
i ocupa pràcticament tot el seu citoplasma,
és la responsable de conferir a la sang aquest color vermell. A la
membrana
plasmàtica dels eritròcits hi ha les glucoproteïnes
(CD)
que defineixen els diferents grups
sanguinis i altres identificadors cel·lulars.
Es formen a la
medul·la
òssia i són destruïts pels macròfags del sistema
retícul endotelial passats uns 120 dies.
Hemoglobina
Article
principal: Hemoglobina
L'hemoglobina
(Hb o HGB) és una cromoproteïna
constituida per:
- Un grup proteic anomenat globina la qual consta de 4 cadenes polipeptiques, iguals 2 a 2. Cada una d'elles està constituïda per una mica de 140 aminoàcids.[9
Glòbuls blancs
La seva concentració es de l’1% de
la fracció forme
Els leucòcits o glòbuls
blancs són les úniques cèl·lules sanguínies amb nucli
i les més grans. Hi ha 5 tipus diferents de leucòcits:
els neutròfils La seva funció
principal és la fagocitosi,
els basòfils, La seva funció
principal és induir el procés
inflamatori alliberant, entre altres substàncies
químiques, histamina
els eosinòfilsfacilitat amb la que es
tenyeixen amb la eosina,
ncarregats de modular les reaccions al·lèrgiques
els limfòcits són els efectors
específics del sistema immunològic, exercint la immunitat adquirida
cel·lular i humoral
Limfòcits
B: Representen el 20-30% dels limfòcits i la seva
funció és la fabricació d'anticossos,
funcionen com a cèl·lules
presentadores d'antigen.
Limfòcits
T: Representen el 70-80% del limfòcits i són els
responsables de la immunitat cel·lular, intervenen en la defensa
contra els germen intracel·lular, lluiten contra el desenvolupament
de la neoplàsia
i són els responsables del rebuig en el trasplantaments d'òrgans.[
els monòcits. La seva funció
principal és la fagocitosi.
Tenen una funció protectora ja que
intervenen en el sistema
immunitari. La seva concentració es troba entre 5.000
i 11.000 per mm3 fent que siguin les cèl·lules amb menys
nombre.
Es formen en la medul·la òssia i són destruïts pels macròfags
del sistema retículo endotelial al cap d'uns dies, depenen el tipus
de leucòcit que sigui.
Plaquetes
La seva concentració és de 5% de la
fracció forme.
es plaquetes o trombocits
són fragments d'unes cèl·lules anomenades megacariòcits, són les
més petites de la sang, d'uns 3μm de diàmetre,
no tenen nucli la la seva forma és ovalada o rodona. Dins seu hi ha
varies substàncies que intervenen en la coagulació
de la sang. El seu número aproximat ronda d'entre 140.000 a 400.000
per mm3 i es produeixen en la medul·la
òssia i són destruïts pel macròfags del Sistema
reticuloendotelial al cap de deu dies de la seva
formació.
Fracció líquida 55% del volum de sang total
La fracció
líquida o plasma sanguini és una suspensió aquosa de color groc
transparent on estan immersos els elements formes, confecciona el 55%
del volum de sang total.[7]
El volum plasmàtic total és de 40-50 mL/kg.
El plasma
sanguini està compost per un 90% d'aigua i un 10% de substàncies
sòlides dissoltes:
- Electròlits: ions de diferents elements.
- Substàncies de rebuig
Els components
del plasma es formen en el fetge
(albúmina i fibrinogen) i en les glàndules
endocrines (hormones).
Quan el plasma
se li retira el fibrinogen, se l'anomena sèrum.
Característiques físico-químiques
- Viscositat: La viscositat és la resistència que ofereix un líquid alhora de deformar-se. Els dos factors que influeixen en la viscositat de la sang són: la concentració de cèl·lules i la concentració de proteïnes plasmàtiques. Així doncs un augment d'un o dels dos factor provoca una hiperviscositat i dificulten la circulació a través dels vasos sanguinis. La sang és un fluid no newtonià (la seva viscositat està influenciat per la pressió i la temperatura), té un moviment perpetu i pulsàtil i circula unidireccionalment.
- pH: El seu valor de referència és d'aproximadament de 7,4.
Hematopoesi
L'hematopoesi és
el procés de formació, desenvolupament i maduració dels elements
formes de la sang a partir d'un precursor cel·lular comú
i indiferenciat conegut com cèl·lula
mare hematopoètica pluripotencial, unitat
formadora de colònies o hemocitoblast. Les cèl·lules
mare de la sang en un adult es troben en la medul·la
òssia vermella i són les responsables de formar
totes les cèl·lules i derivats cel·lulars que hi circulen. Les
cèl·lules sanguínies són degradades per la melsa
i els macròfags del fetge.
Hi ha un equilibri entre la formació i la destrucció de cèl·lules
sanguínies.
En un embrió,
en un principi l'hematopoesi es dóna en el sac
vitel·lí, posteriorment (5ena setmana) el fetge,
realitza aquesta funció, la qual va minvant fins que el 5è mes
deixa de fer-ho. El tercer òrgan en realitza-la és la melsa
la qual deixa de fer-ho al 7è més. Finalment a partir del 4rt més
de gestació i fins la resta de la vida el es dóna en la medul·lua
òssia vermella.
Eritropoesi
Article
principal: Eritropoesi
És el seguit de
processos que condueixen a la formació dels eritròcits través de
successives transformacions cel·lulars, que es van donant en cada
divisió.
En els adults es dóna al moll
de l'os, en el fetus
és una mielopoesi
operativa. La diferenciació
cel·lular tarda entre 2-3 dies en produir-se. Un
eritròcit madur recorre durant la seva vida fins a 600 km i passen
120 dies abans d'eliminar-se.
Leucopoesi
Article
principal: Leucopoesi
És la formació
del leucòcits,
són produït a partir del precursor limfoide, per una reducció del
citoplasma respecte el nucli, el limfòcits
B són sintetitzats totalment en la medul·la òssia
mentre que els limfòcits
T pateixen la maduració en el òrgans limfoides. Els
limfòcits de granulats es desenvolupen a partir del precursor
mieloide.
Trombopoesi
Article
principal: Trombocitogènesi
És la formació
de les plaquetes,
són produïdes partir del precursor mieloide, la primera cèl·lula
diferenciada és el megacarioblast,
que dóna lloc al promegacariocit
que al seu temps dóna lloc al megacariòcit,
cada una d'elles més gran que l'anterior, fins que el megacariòcit
es divideix en 6 protoplaquetes que cada una donarà lloc a 6 -12 x
103 plaquetes.
Transport de gasos
L'oxigenació de
la sang és mesura segons la pressió parcial de l'oxigen. 98,5% de
l'oxigen és combinat amb l'hemoglobina.
Només el 1,5% és físicament dissolt. La molècula
d'hemoglobina és l'encarregada del transport d'oxigen en els
mamífers
i altres espècies.
Amb l'excepció
de l'artèria pulmonar i l'artèria umbilical, i les seves venes
corresponents, les artèries transporten la sang oxigenada des del
cor
i la lliuren al cos a través de les arterioles i els tubs
capil·lars, on l'oxigen és consumit, després les venes transporten
la sang desoxigenada de tornada al cor.
Sota condicions
normals, en humans, l'hemoglobina en la sang que abandona els pulmons
està al voltant del 96-97% saturat amb oxigen, la sang
"desoxigenada" que retorna als pulmons està saturada amb
oxigen en un 75%.
Un fetus,
rebent oxigen a través de la placenta,
és exposat a una menor pressió d'oxigen (al voltant del 20% del
nivell trobat en els pulmons d'un adult), és per això que els fetus
produeixen una altra classe d'hemoglobina amb més afinitat a
l'oxigen (hemoglobina F) per poder extreure la major quantitat
possible d'oxigen del seu escàs subministrament.
Transport de diòxid de carboni
Quan la sang
sistèmica arterial flueix a través dels capil·lars, el diòxid
de carboni es dispersa dels teixits a la sang. Part
del diòxid de carboni és dissolt a la sang. I, a la vegada una mica
del diòxid de carboni reacciona amb l'hemoglobina per formar
carboamino hemoglobina. La resta del diòxid de carboni és convertit
en bicarbonat i ions
d'hidrogen.
La majoria del diòxid de carboni és transportat a través de la
sang en forma d'ions de bicarbonat.
Transport d'ions d'hidrogen
Una mica de
l'oxihemoglobina perd oxigen i es converteix en deoxihemoglobina. La
deoxihemoglobina té una major afinitat amb H+ que
l'oxihemoglobina per la qual cosa s'associa amb la majoria dels ions
d'hidrogen.
Grups sanguinis
Article
principal: Grup
sanguini
Existeixen
quatre grups sanguinis bàsics: A, B, AB i O (Tant + com -). Si a una
persona amb un tipus de sang se li fa una transfusió d'un altre
tipus, es pot emmalaltir greument i, fins i tot, morir. Això
succeeix per la classificació dels grups sanguinis segons una franja
anomenada aglutinogen,
que hi ha al voltant dels eritròcits en la seva capa citoplasmàtica,
que si capta un grup estrany de sang es pot destruir. Això pot
provocar la destrucció de l'eritròcit, generant una reacció en
cadena. A l'hora de fer transfusions, els hospitals busquen sang
compatible amb la del pacient, és a dir, tracten obtenir el mateix
tipus que la del pacient a través de centrífugues i reactius.
Cal destacar que
entre els grups sanguinis de menys compatibilitat es troba el grup
"AB" per contra el grup "O-" té compatibilitat
amb tot tipus de sang, (negatius i positius) mentre que el "O +"
té compatibilitat amb els tipus de sang positiva.
Hi ha 4 tipus de
grups sanguinis en el sistema ABO:
- Grup A: Amb antígens A en les glòbuls vermells i anticossos anti-B en el plasma.
- Grup B: amb antígens B a les glòbuls vermells i anticossos anti-A al plasma.
- Grup AB: amb antígens A i B a les glòbuls vermells i sense els anticossos anti-A ni anti-B en el plasma. Aquest grup es coneix com a "receptor universal de sang", ja que pot rebre sang de qualsevol grup.
- Grup O: sense antígens A ni B a les glòbuls vermells i amb els anticossos anti-A i anti-B en el plasma.
Compatibilitat entre grups
|
||||||||
Receptor
|
Donant
|
|||||||
O-
|
O+
|
B-
|
B+
|
A-
|
A+
|
AB-
|
AB+
|
|
AB+
|
X
|
X
|
X
|
X
|
X
|
X
|
X
|
X
|
AB-
|
X
|
|
X
|
|
X
|
|
X
|
|
A+
|
X
|
X
|
|
|
X
|
X
|
|
|
A-
|
X
|
|
|
|
X
|
|
|
|
B+
|
X
|
X
|
X
|
X
|
|
|
|
|
B-
|
X
|
|
X
|
|
|
|
|
|
O+
|
X
|
X
|
|
|
|
|
|
|
O-
|
X
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Patologies
Trastorns generals
- En el volum:
- Una lesió pot causar una pèrdua de sang per hemorràgia. Un adult sa pot perdre gairebé el 20% del volum de sang (1L) abans de notar els primers símptomes, i el 40% del volum (2L) abans que entri en xoc. Les plaquetes amb la seva capacitat de coagulació són les encarregades d'aturar les hemorràgies.
- La deshidratació pot reduir el volum de sang mitjançant la reducció del contingut d'aigua de la sang. Això poques vegades es traduiria en estat de xoc (a part dels casos molt greus), però pot provocar una hipotensió ortostàtica o un síncope.
- En la circulació:
- El xoc és la perfusió ineficaç dels teixits, i pot ser causada per una varietat de condicions incloent la pèrdua de sang, infecció, baix cabal cardíac.
- L'arteriosclerosi redueix el flux de sang a través de les artèries, ja que estreta les artèries. Arteriosclerosi tendeix a augmentar amb l'edat, i la seva progressió es pot veure agreujada per múltiples causes com el tabaquisme, la hipertensió arterial, excés de lípids circulants (hiperlipidèmia), i diabetis mellitus.
- La coagulació pot formar una trombosi, que poden obstruir els vasos.
- Problemes amb la composició de la sang, l'acció de bombament del cor o l'estrenyiment dels vasos sanguinis pot tenir moltes conseqüències com la hipòxia (manca d'oxigen) dels teixits subministrats. El terme es refereix a la isquèmia del teixit que està insuficientment perfosos amb sang i l'infart es refereix a la mort del teixit (necrosi), el que pot passar quan el subministrament de sang ha estat bloquejat (o és molt insuficient).
Trastorns hematològics
Article
principal: Hematologia
- Anèmia: Disminució del nombre d'eritròcits, de la quantitat d'hemoglobina o del valor de l'hematòcrit. Hi ha diversos tipus d'anèmies, i les més freqüents són la ferropènica i l'associada amb malaltia crònica.
- Policitèmia: Augment del nombre d'eritròcits, de leucòcits i de plaquetes.
- Hemofília: Malalties hereditària ocasionada per la carència o defecte d'algun factor de coagulació que provoca hemorràgies constants difícils de contenir.
Intoxicació per monòxid de carboni
A part de
l'oxigen,
hi ha altres substàncies que es poden adherir a l'hemoglobina, i en
alguns casos pot causar danys irreversibles en el cos. El monòxid
de carboni, per exemple, és extremadament perillós
quan és transportat a través de la sang pels pulmons
per inhalació, ja que el monòcit de carboni, s'uneix
irreversiblement a la hemoglobina i forma carboxihemoglobina,
produint que hi hagi menys hemoglobina lliure en el torrent sanguini
i per tant disminueix el transport d'oxigen. La intoxicació per
monòxid de carboni pot estar produït per diferents motius com poden
ser: estar en una habitació tancada, prop d'un foc o l'habit de
fumar.
Mitologia relacionada
La sang ocupa un
paper central en moltes mitologies, lligada a la vida, al naixement i
a la menstruació.
Per això molts pobles beuen sang (usualment després d'un ritual de
sacrifici,
sigui real o simbòlic, com la missa cristiana) o s'unten el cos amb
ella, per lluitar contra la mort.
Com que la
Bíblia prohibeix aquesta ingesta de sang (Levític 17,11), associada
al paganisme, els jueus i els musulmans han incorporat rígides
normes a la seva dieta, on els aliments s'han de preparar d'una
manera especial per no ingerir la sang. Pel mateix motiu, els
tesimonis
de Jehovà refusen las transfusions.
Amb el temps,
l'associació entre sang i paganisme va passar a ser entre sang i el
dimoni (ésser que vol vessar la sang aliena, amb la violència) o
beure-la. Probablement és un dels orígens del mite del vampir
i totes les seves variants.
En les cultures
del Japó i de la Xina, quan a una persona li surt sang del nas es
diu que té desig sexual.
A l'antiguitat,
era un dels quatre humors essencials, associat a persones vitals,
hedonistes i a vegades violentes. La sang blava era una metàfora per
parlar de la noblesa, ja que els nobles medievals estaven molt blancs
de pell (no havien de treballar sota el sol) i se'ls veien clarament
les venes sota la pell.
NTRODUCCIÓ
A L'APARELL CIRCULATORI |
L'aparell
circulatori és el que transporta a les substàncies absorbides en el
tub digestiu i al O2 als teixits, així com al CO2 als pulmons i
altres productes metabòlics als ronyons. Intervé en la regulació
de la temperatura i distribueix a les hormones i altres agents que
regulen les funcions cel·lulars. La sang és el teixit encarregat de
transportar aquestes substàncies per tot el cos. Està format pel
cor i pels vasos sanguinis.
EL
COR
El cor és un múscul buit, situat en el centre del tòrax, que bombeja sang cap a tot el cos , subministrant a les cèl·lules O2 i substàncies nutritives.
MORFOLOGIA
Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l'esquerre i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. Les vàlvules s'anomenen tricúspide la dreta i bicúspide o mitral l'esquerra. Els cors dels mamífers tenen una irrigació abundant i amb moltes mitocondries. (veure Annex 1)
FISIOLOGIA
El cor realitza uns moviments repetitius que s'engloben en el cicle cardíac. Aquest està compost per la diàstole (quan es relaxa i s'omplen les aurícules de sang), la sístole auricular (les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles corresponents a través de les vàlvules auriculo-ventriculars) i la sístole ventricular (les parets del ventricles es contrauen i la sang surt del cor per les artèries a través d'altres vàlvules). Cada cicle correspon a un batec i el cor, en condicions normals, batega entre 60-80 vegades per minut.
El cor és un múscul buit, situat en el centre del tòrax, que bombeja sang cap a tot el cos , subministrant a les cèl·lules O2 i substàncies nutritives.
MORFOLOGIA
Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l'esquerre i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. Les vàlvules s'anomenen tricúspide la dreta i bicúspide o mitral l'esquerra. Els cors dels mamífers tenen una irrigació abundant i amb moltes mitocondries. (veure Annex 1)
FISIOLOGIA
El cor realitza uns moviments repetitius que s'engloben en el cicle cardíac. Aquest està compost per la diàstole (quan es relaxa i s'omplen les aurícules de sang), la sístole auricular (les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles corresponents a través de les vàlvules auriculo-ventriculars) i la sístole ventricular (les parets del ventricles es contrauen i la sang surt del cor per les artèries a través d'altres vàlvules). Cada cicle correspon a un batec i el cor, en condicions normals, batega entre 60-80 vegades per minut.
ELS
VASOS SANGUINIS
Els vasos sanguinis constitueixen un sistema de tubs tancats que transporten sang a totes les parts del cos i la retornen al cor. Hi ha tres tipus de vasos diferents: les artèries, les venes i els capil·lars sanguinis.
Els vasos sanguinis constitueixen un sistema de tubs tancats que transporten sang a totes les parts del cos i la retornen al cor. Hi ha tres tipus de vasos diferents: les artèries, les venes i els capil·lars sanguinis.
LES
ARTÈRIES
Són qualsevol dels vasos sanguinis, amb una excepció, que transporten sang oxigenada i aliment des del cor fins als teixits del cos. La excepció és l'artèria pulmonar, que porta sang poc oxigenada als pulmons perquè es realitzi l'intercanvi gasós i es carregui d'oxigen, deixant l'excés de CO2. L'artèria més gran del cos és l'aorta, que surt del ventricle esquerra. Les artèries són uns conductes musculars i elàstics, que han de transportar sang sota una gran pressió produïda pels batecs del cor. El pols és el resultat de l'alternança entre l'expansió i la contracció de l'artèria per l'efecte de l'intermitent bombeig de sang per part del ventricle dret. Les artèries cada vegada es van ramificant més i formen les arterioles. Cada artèria, no importa la mida, està formada per tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: és la més interna. Està formada per una làmina elàstica i per un teixit conjuntiu (endoteli) units per una membrana amb forats.
· Túnica mitja: format per cèl·lules de múscul involuntari i llis i fibres elàstiques en espirals.
· Túnica adventícia: formada per la làmina elàstica externa i fibres de col·lagen.
Són qualsevol dels vasos sanguinis, amb una excepció, que transporten sang oxigenada i aliment des del cor fins als teixits del cos. La excepció és l'artèria pulmonar, que porta sang poc oxigenada als pulmons perquè es realitzi l'intercanvi gasós i es carregui d'oxigen, deixant l'excés de CO2. L'artèria més gran del cos és l'aorta, que surt del ventricle esquerra. Les artèries són uns conductes musculars i elàstics, que han de transportar sang sota una gran pressió produïda pels batecs del cor. El pols és el resultat de l'alternança entre l'expansió i la contracció de l'artèria per l'efecte de l'intermitent bombeig de sang per part del ventricle dret. Les artèries cada vegada es van ramificant més i formen les arterioles. Cada artèria, no importa la mida, està formada per tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: és la més interna. Està formada per una làmina elàstica i per un teixit conjuntiu (endoteli) units per una membrana amb forats.
· Túnica mitja: format per cèl·lules de múscul involuntari i llis i fibres elàstiques en espirals.
· Túnica adventícia: formada per la làmina elàstica externa i fibres de col·lagen.
LES
VENES
Són qualsevol dels vasos que transporten sang poc oxigenada cap a l'aurícula dreta, amb quatre excepcions, les quatre venes pulmonars que porten la sang oxigenada dels pulmons cap l'aurícula esquerra. Les grans venes són la cava inferior i la superior, i són formades per la successiva unió de petites venes (vènules). Les parets de les venes són més dilatables que les de les artèries, per tant poden mantenir-se dilatades i acollir una gran quantitat de sang al seu interior i per tant, és una gran reserva per si n'hi ha necessitat. Com les artèries estan formades de tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: es diferencia de les artèries en què tenen a la part interior unes vàlvules que no permeten a la sang retrocedir i no hi ha cap membrana elàstica. (veure Annex 3). Sí que té endoteli.
· Túnica mitja: és més fina i conté menys teixit muscular però més fibres de col·lagen.
· Túnica adventícia: principalment és formada per teixit conjuntiu i és la capa més gruixuda.
Les venes són menys nombroses que les artèries, per tant suporten una pressió inferior.
Són qualsevol dels vasos que transporten sang poc oxigenada cap a l'aurícula dreta, amb quatre excepcions, les quatre venes pulmonars que porten la sang oxigenada dels pulmons cap l'aurícula esquerra. Les grans venes són la cava inferior i la superior, i són formades per la successiva unió de petites venes (vènules). Les parets de les venes són més dilatables que les de les artèries, per tant poden mantenir-se dilatades i acollir una gran quantitat de sang al seu interior i per tant, és una gran reserva per si n'hi ha necessitat. Com les artèries estan formades de tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: es diferencia de les artèries en què tenen a la part interior unes vàlvules que no permeten a la sang retrocedir i no hi ha cap membrana elàstica. (veure Annex 3). Sí que té endoteli.
· Túnica mitja: és més fina i conté menys teixit muscular però més fibres de col·lagen.
· Túnica adventícia: principalment és formada per teixit conjuntiu i és la capa més gruixuda.
Les venes són menys nombroses que les artèries, per tant suporten una pressió inferior.
ELS
CAPIL·LARS SANGUINIS
Aquests vasos consisteixen en una capa de endoteli. N'hi ha com uns 10.000.000.000 microscòpics capil·lars pels quals hi ha un trànsit de substàncies (fluïts, nutrients, rebuigs) entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Tenen un diàmetre de 0.2 mm i la seva paret està formada per una cèl·lula i així permet el trànsit de substàncies ja que actua com una membrana semi-impermeable. Els capil·lars no són només que el producte final de la progressiva ramificació de les arterioles i l'inici de les vènules.
Aquests vasos consisteixen en una capa de endoteli. N'hi ha com uns 10.000.000.000 microscòpics capil·lars pels quals hi ha un trànsit de substàncies (fluïts, nutrients, rebuigs) entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Tenen un diàmetre de 0.2 mm i la seva paret està formada per una cèl·lula i així permet el trànsit de substàncies ja que actua com una membrana semi-impermeable. Els capil·lars no són només que el producte final de la progressiva ramificació de les arterioles i l'inici de les vènules.
LA
PRESSIÓ ARTERIAL
La
pressió arterial és la força que efectua la sang sobre les parets
arterials, gràcies a la qual pot circular per l'interior de l'arbre
arterial i vèncer la dificultat que ofereix al seu pas la
progressiva reducció del diàmetre, de la llum, que s'esdevé entre
l'aorta i els capil·lars. (veure Annex 4). La pressió arterial
s'origina fonamentalment a partir de les contraccions dels
ventricles, que generen un flux intermitent de sang a l'interior de
les grans artèries. Però les parets d'aquestes artèries són
elàstiques, en primer lloc es disten de manera notable, recuperen
després el diàmetre anterior i impulsen la sang cap a la resta de
l'arbre arterial en un flux ininterromput. Sense la pressió
arterial, la sang no podria circular en el nostre organisme.
Científicament es pot dir que la pressió arterial és el producte
del consum cardíac per la resistència perifèrica (resistència que
ofereixen les parets del vasos sanguinis, per tant depèn del volum
de sang, l'elasticitat de les parets, el diàmetre...) .
TIPUS
Hi ha dos tipus de pressió arterial: la màxima o sistòlica i la mínima o diastòlica. La màxima correspon a la pressió dins de l'artèria quan el cor realitza la sístole i el flux que surt del ventricle és màxim. La mínima, per tant, pertany al moment que el cor es troba en diàstole i el volum de sang que hi surt és mínim. (veure Annex 5). És per suposat que la sistòlica sempre és més alta que la diastòlica. Hi ha dos tipus més de pressió, encara que no són molt importants: la pressió del pols, que només és la diferència entre la sistòlica i la diastòlica (normalment és de 50 mm Hg); i la pressió mitja, que és la mitja de pressions a través de tot el cicle cardíac, i com que la sístole és més curta que la diàstole, la pressió mitja és una mica més petita que la part mitjana d'entre totes dues, i aproximadament es podria calcular sumant-li un terç de la pressió del pols a la diastòlica.
Hi ha dos tipus de pressió arterial: la màxima o sistòlica i la mínima o diastòlica. La màxima correspon a la pressió dins de l'artèria quan el cor realitza la sístole i el flux que surt del ventricle és màxim. La mínima, per tant, pertany al moment que el cor es troba en diàstole i el volum de sang que hi surt és mínim. (veure Annex 5). És per suposat que la sistòlica sempre és més alta que la diastòlica. Hi ha dos tipus més de pressió, encara que no són molt importants: la pressió del pols, que només és la diferència entre la sistòlica i la diastòlica (normalment és de 50 mm Hg); i la pressió mitja, que és la mitja de pressions a través de tot el cicle cardíac, i com que la sístole és més curta que la diàstole, la pressió mitja és una mica més petita que la part mitjana d'entre totes dues, i aproximadament es podria calcular sumant-li un terç de la pressió del pols a la diastòlica.
FACTORS
ALTERADORS DE LA P.A.
La pressió arterial ve determinada per uns factors: la quantitat de sang que circula, el diàmetre dels vasos pels quals circula i la seva elasticitat, i la força amb la que el cor bombeja la sang. Per tant, qualsevol cosa que faci variar algun d'aquests factors modificarà la pressió. Quant més volum de sang hi ha, i quant més petit sigui el diàmetre de les artèries, més alta serà aquesta pressió. Els elements que modifiquen aquests factors són diversos: el sistema nerviós, els propis vasos sanguinis, algunes hormones, els canvis de posició, l'activitat física, l'ansietat, el dolor, el cansament, l'edat, el pes, el soroll, la gravetat (per causa seva la pressió de qualsevol vas que estigui per sobre del nivell del cor es troba disminuïda i els de per sota, es troba augmentada). (veure Annex 6)
La pressió arterial ve determinada per uns factors: la quantitat de sang que circula, el diàmetre dels vasos pels quals circula i la seva elasticitat, i la força amb la que el cor bombeja la sang. Per tant, qualsevol cosa que faci variar algun d'aquests factors modificarà la pressió. Quant més volum de sang hi ha, i quant més petit sigui el diàmetre de les artèries, més alta serà aquesta pressió. Els elements que modifiquen aquests factors són diversos: el sistema nerviós, els propis vasos sanguinis, algunes hormones, els canvis de posició, l'activitat física, l'ansietat, el dolor, el cansament, l'edat, el pes, el soroll, la gravetat (per causa seva la pressió de qualsevol vas que estigui per sobre del nivell del cor es troba disminuïda i els de per sota, es troba augmentada). (veure Annex 6)
LA
PRESSIÓ VENOSA I CORONÀRIA
La pressió venosa central és la força exercida sobre les parets de les venes per part de la sang. És molt més baixa que la arterial ja que les seves parets són més dilatables i per tant si es realitza una força sobre d'elles, es dilaten més fàcilment no suportant tanta pressió. A vegades pot ser negativa, més baixa que l'atmosfèrica. Però és més elevada que la de les aurícules, i aquest fet permet que la sang pugui tornar al cor. Com a conseqüència, la pressió interna de les venes caves vénen determinades per la pressió en aquell moment de l'auricular, que varia durant el cicle cardíac. En canvi, la pressió ventricular és molt més alta i pot arribar a ser de quasi 300mm.Hg.
La pressió venosa central és la força exercida sobre les parets de les venes per part de la sang. És molt més baixa que la arterial ja que les seves parets són més dilatables i per tant si es realitza una força sobre d'elles, es dilaten més fàcilment no suportant tanta pressió. A vegades pot ser negativa, més baixa que l'atmosfèrica. Però és més elevada que la de les aurícules, i aquest fet permet que la sang pugui tornar al cor. Com a conseqüència, la pressió interna de les venes caves vénen determinades per la pressió en aquell moment de l'auricular, que varia durant el cicle cardíac. En canvi, la pressió ventricular és molt més alta i pot arribar a ser de quasi 300mm.Hg.
Quan
es fa una mesura (o lectura) de la pressió arterial es donen dos
nombres que corresponen a la màxima i a la mínima. El resultat es
dona en mm Hg i indica fins a quin nivell, en mil·límetres, la
pressió de la sang elevaria una columna de mercuri.
INSTRUMENTS
DE MESURA
L'aparell de mesura és un esfigmomanòmetre de mercuri, que és més precís que l'aneroide. Els aparells electrònics són difícils de catalogar en termes de precisió a causa de la gran varietat. Els esfigmomanòmetres consten d'una mànega amb una cambra d'aire al seu interior, d'una bomba per omplir aquesta cambra i un sistema de mesura que en aquest cas és una columna de mercuri, però també pot ser un manòmetre. Les mesures de la mànega són molt importants, sent 30 cm. de llarg per 12 d'ample pels adults. L'esfigmomanòmetre és completat amb un estetoscopi per auscultar el pols del pacient. La mànega es col·loca al voltant del braç, que quedi justament per sobre del plec del colze, ja que hem de detectar el pols a l'artèria braquial.
L'aparell de mesura és un esfigmomanòmetre de mercuri, que és més precís que l'aneroide. Els aparells electrònics són difícils de catalogar en termes de precisió a causa de la gran varietat. Els esfigmomanòmetres consten d'una mànega amb una cambra d'aire al seu interior, d'una bomba per omplir aquesta cambra i un sistema de mesura que en aquest cas és una columna de mercuri, però també pot ser un manòmetre. Les mesures de la mànega són molt importants, sent 30 cm. de llarg per 12 d'ample pels adults. L'esfigmomanòmetre és completat amb un estetoscopi per auscultar el pols del pacient. La mànega es col·loca al voltant del braç, que quedi justament per sobre del plec del colze, ja que hem de detectar el pols a l'artèria braquial.
DESCOBRIMENT
DE LA PRESSIÓ ARTERIAL
El primer home que va demostrar que la sang circula per les artèries gràcies a una pressió i que la va mesurar sense cap precedent va ser el reverend Stephen Hales, a Anglaterra, l'any 1732. El que va fer va ser tallar l'artèria de la cuixa d'una somera mantenint-la estirada d'esquena a terra i va posar en comunicació aquesta artèria amb un tub vertical de tres metres de llargada. Llavors la sang va pujar fins a 2,70 metres d'alçària. Raonant va arribar a la conclusió que si sense pressió del fluid aquest no puja, llavors si puja és perquè té una pressió.
El primer home que va demostrar que la sang circula per les artèries gràcies a una pressió i que la va mesurar sense cap precedent va ser el reverend Stephen Hales, a Anglaterra, l'any 1732. El que va fer va ser tallar l'artèria de la cuixa d'una somera mantenint-la estirada d'esquena a terra i va posar en comunicació aquesta artèria amb un tub vertical de tres metres de llargada. Llavors la sang va pujar fins a 2,70 metres d'alçària. Raonant va arribar a la conclusió que si sense pressió del fluid aquest no puja, llavors si puja és perquè té una pressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada