divendres, 20 d’abril del 2012

La sang


La sang és una suspensió de cèl·lules en un medi aquós, impulsada pel cor a través dels vasos sanguinis, amb l'objectiu de distribuir oxigen i nutrients als diferents teixits així com eliminar-ne els residus, entre altres funcions.

La sang té una gran varietats de funcions:
Funció respiratòria: Transporta oxigen (O2) des dels pulmons cap als diferents teixits i elimina l’anhídric carbònic.
Funció nutritiva: Transporta nutrients des de l’aparell digestiu cap als diferents teixits.
Funció excretora: Transporta els productes de secreció dels catabolisme cel·lular cap als òrgans cap on han de ser eliminats gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció.
Funció de regulació hormonal: Transporta les hormones cap a les cèl·lules diana.
Funció reguladora tèrmica: Distribueix calor per tot el cos per mantenir una temperatura constant.
Funció del manteniment del pH: Controla el pH constant al llarg del cos. El pH plàsmic normal és aproximadament de 7,4.
Funció de manteniment del volum intersticial: Conserva inalterat el volum del líquid contingut en el compartiment existent entre les cèl·lules dels teixits.
Funció defensiva: La sang protegeix l'organisme de les infeccions, ja que és la encarregada de transportar els glòbuls blancs que són encarregats de sistema immunitari.
Funció hemostàtica: Quan hi ha una lesió, la sang deté els seves pròpies ferides a través de les plaquetes.


La quantitat de sang d'una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.

Fracció forme 45% del total

Els glòbuls vermells o glòbuls rojos, hematies o eritròcits la seva concentració és de 94% de la fracció forme.
Són les cèl·lules de la sang més nombroses, la seva forma és de disc bicòncau (per augmentar la superfície de contacte), és flexible i deformable (per a passar pels capilars).
Les seves funcions son:
La hemoglobina té 4 cadenes polipeptídiques (globines) i 1 àtom de ferro.
L’aparell per saber si tenim anèmia detecta el ferro de la hemoglobina
També podem detectar si una persona ha fet dopping per millorar el seu rendiment físic
  • definir els grups sanguinis (per les glucoproteïnes que hi ha a la membrana plasmàtica)
Son els encarregats de transportar l'oxigen i el diòxid de carboni, aquest procés es realitza a través de la hemoglobina, una proteïna que conté grans quantitats de ferro i ocupa pràcticament tot el seu citoplasma, és la responsable de conferir a la sang aquest color vermell. A la membrana plasmàtica dels eritròcits hi ha les glucoproteïnes (CD) que defineixen els diferents grups sanguinis i altres identificadors cel·lulars.
Es formen a la medul·la òssia i són destruïts pels macròfags del sistema retícul endotelial passats uns 120 dies.
Hemoglobina
Article principal: Hemoglobina
L'hemoglobina (Hb o HGB) és una cromoproteïna constituida per:
  • Un grup prostètic anomenat HEM o HEMO (el qual dóna a la sang aquest color vermell característic) constituït al seu temps per 4 ferroporfines idèntiques. que cada una d'elles està comporta per un protoporfirina IX i un àtom de ferro en estat ferrós (Fe++).
  • Un grup proteic anomenat globina la qual consta de 4 cadenes polipeptiques, iguals 2 a 2. Cada una d'elles està constituïda per una mica de 140 aminoàcids.[9


Glòbuls blancs

La seva concentració es de l’1% de la fracció forme
Els leucòcits o glòbuls blancs són les úniques cèl·lules sanguínies amb nucli i les més grans. Hi ha 5 tipus diferents de leucòcits:
els neutròfils La seva funció principal és la fagocitosi,
els basòfils, La seva funció principal és induir el procés inflamatori alliberant, entre altres substàncies químiques, histamina
els eosinòfilsfacilitat amb la que es tenyeixen amb la eosina, ncarregats de modular les reaccions al·lèrgiques
els limfòcits són els efectors específics del sistema immunològic, exercint la immunitat adquirida cel·lular i humoral
Limfòcits B: Representen el 20-30% dels limfòcits i la seva funció és la fabricació d'anticossos, funcionen com a cèl·lules presentadores d'antigen.
Limfòcits T: Representen el 70-80% del limfòcits i són els responsables de la immunitat cel·lular, intervenen en la defensa contra els germen intracel·lular, lluiten contra el desenvolupament de la neoplàsia i són els responsables del rebuig en el trasplantaments d'òrgans.[
els monòcits. La seva funció principal és la fagocitosi.
Tenen una funció protectora ja que intervenen en el sistema immunitari. La seva concentració es troba entre 5.000 i 11.000 per mm3 fent que siguin les cèl·lules amb menys nombre. Es formen en la medul·la òssia i són destruïts pels macròfags del sistema retículo endotelial al cap d'uns dies, depenen el tipus de leucòcit que sigui.

Plaquetes

La seva concentració és de 5% de la fracció forme.
es plaquetes o trombocits són fragments d'unes cèl·lules anomenades megacariòcits, són les més petites de la sang, d'uns 3μm de diàmetre, no tenen nucli la la seva forma és ovalada o rodona. Dins seu hi ha varies substàncies que intervenen en la coagulació de la sang. El seu número aproximat ronda d'entre 140.000 a 400.000 per mm3 i es produeixen en la medul·la òssia i són destruïts pel macròfags del Sistema reticuloendotelial al cap de deu dies de la seva formació.

Fracció líquida 55% del volum de sang total

La fracció líquida o plasma sanguini és una suspensió aquosa de color groc transparent on estan immersos els elements formes, confecciona el 55% del volum de sang total.[7] El volum plasmàtic total és de 40-50 mL/kg.
El plasma sanguini està compost per un 90% d'aigua i un 10% de substàncies sòlides dissoltes:
Els components del plasma es formen en el fetge (albúmina i fibrinogen) i en les glàndules endocrines (hormones).
Quan el plasma se li retira el fibrinogen, se l'anomena sèrum.

Característiques físico-químiques

  • Viscositat: La viscositat és la resistència que ofereix un líquid alhora de deformar-se. Els dos factors que influeixen en la viscositat de la sang són: la concentració de cèl·lules i la concentració de proteïnes plasmàtiques. Així doncs un augment d'un o dels dos factor provoca una hiperviscositat i dificulten la circulació a través dels vasos sanguinis. La sang és un fluid no newtonià (la seva viscositat està influenciat per la pressió i la temperatura), té un moviment perpetu i pulsàtil i circula unidireccionalment.
  • Osmolaritat plasmàtica: L'osmolaritat plasmàtica normal està entre els 280 i els 300 mOsmol/kg d'aigua. Aquest depèn essencialment de la concentració d'ions de sodi, ja que és el solut més abundant.
  • pH: El seu valor de referència és d'aproximadament de 7,4.

Hematopoesi

L'hematopoesi és el procés de formació, desenvolupament i maduració dels elements formes de la sang a partir d'un precursor cel·lular comú i indiferenciat conegut com cèl·lula mare hematopoètica pluripotencial, unitat formadora de colònies o hemocitoblast. Les cèl·lules mare de la sang en un adult es troben en la medul·la òssia vermella i són les responsables de formar totes les cèl·lules i derivats cel·lulars que hi circulen. Les cèl·lules sanguínies són degradades per la melsa i els macròfags del fetge. Hi ha un equilibri entre la formació i la destrucció de cèl·lules sanguínies.
En un embrió, en un principi l'hematopoesi es dóna en el sac vitel·lí, posteriorment (5ena setmana) el fetge, realitza aquesta funció, la qual va minvant fins que el 5è mes deixa de fer-ho. El tercer òrgan en realitza-la és la melsa la qual deixa de fer-ho al 7è més. Finalment a partir del 4rt més de gestació i fins la resta de la vida el es dóna en la medul·lua òssia vermella.

Eritropoesi

Article principal: Eritropoesi
És el seguit de processos que condueixen a la formació dels eritròcits través de successives transformacions cel·lulars, que es van donant en cada divisió. En els adults es dóna al moll de l'os, en el fetus és una mielopoesi operativa. La diferenciació cel·lular tarda entre 2-3 dies en produir-se. Un eritròcit madur recorre durant la seva vida fins a 600 km i passen 120 dies abans d'eliminar-se.

Leucopoesi

Article principal: Leucopoesi
És la formació del leucòcits, són produït a partir del precursor limfoide, per una reducció del citoplasma respecte el nucli, el limfòcits B són sintetitzats totalment en la medul·la òssia mentre que els limfòcits T pateixen la maduració en el òrgans limfoides. Els limfòcits de granulats es desenvolupen a partir del precursor mieloide.

Trombopoesi

Article principal: Trombocitogènesi
És la formació de les plaquetes, són produïdes partir del precursor mieloide, la primera cèl·lula diferenciada és el megacarioblast, que dóna lloc al promegacariocit que al seu temps dóna lloc al megacariòcit, cada una d'elles més gran que l'anterior, fins que el megacariòcit es divideix en 6 protoplaquetes que cada una donarà lloc a 6 -12 x 103 plaquetes.

Transport de gasos

L'oxigenació de la sang és mesura segons la pressió parcial de l'oxigen. 98,5% de l'oxigen és combinat amb l'hemoglobina. Només el 1,5% és físicament dissolt. La molècula d'hemoglobina és l'encarregada del transport d'oxigen en els mamífers i altres espècies.
Amb l'excepció de l'artèria pulmonar i l'artèria umbilical, i les seves venes corresponents, les artèries transporten la sang oxigenada des del cor i la lliuren al cos a través de les arterioles i els tubs capil·lars, on l'oxigen és consumit, després les venes transporten la sang desoxigenada de tornada al cor.
Sota condicions normals, en humans, l'hemoglobina en la sang que abandona els pulmons està al voltant del 96-97% saturat amb oxigen, la sang "desoxigenada" que retorna als pulmons està saturada amb oxigen en un 75%. Un fetus, rebent oxigen a través de la placenta, és exposat a una menor pressió d'oxigen (al voltant del 20% del nivell trobat en els pulmons d'un adult), és per això que els fetus produeixen una altra classe d'hemoglobina amb més afinitat a l'oxigen (hemoglobina F) per poder extreure la major quantitat possible d'oxigen del seu escàs subministrament.

Transport de diòxid de carboni

Quan la sang sistèmica arterial flueix a través dels capil·lars, el diòxid de carboni es dispersa dels teixits a la sang. Part del diòxid de carboni és dissolt a la sang. I, a la vegada una mica del diòxid de carboni reacciona amb l'hemoglobina per formar carboamino hemoglobina. La resta del diòxid de carboni és convertit en bicarbonat i ions d'hidrogen. La majoria del diòxid de carboni és transportat a través de la sang en forma d'ions de bicarbonat.

Transport d'ions d'hidrogen

Una mica de l'oxihemoglobina perd oxigen i es converteix en deoxihemoglobina. La deoxihemoglobina té una major afinitat amb H+ que l'oxihemoglobina per la qual cosa s'associa amb la majoria dels ions d'hidrogen.

Grups sanguinis

Article principal: Grup sanguini
Existeixen quatre grups sanguinis bàsics: A, B, AB i O (Tant + com -). Si a una persona amb un tipus de sang se li fa una transfusió d'un altre tipus, es pot emmalaltir greument i, fins i tot, morir. Això succeeix per la classificació dels grups sanguinis segons una franja anomenada aglutinogen, que hi ha al voltant dels eritròcits en la seva capa citoplasmàtica, que si capta un grup estrany de sang es pot destruir. Això pot provocar la destrucció de l'eritròcit, generant una reacció en cadena. A l'hora de fer transfusions, els hospitals busquen sang compatible amb la del pacient, és a dir, tracten obtenir el mateix tipus que la del pacient a través de centrífugues i reactius.
Cal destacar que entre els grups sanguinis de menys compatibilitat es troba el grup "AB" per contra el grup "O-" té compatibilitat amb tot tipus de sang, (negatius i positius) mentre que el "O +" té compatibilitat amb els tipus de sang positiva.
Hi ha 4 tipus de grups sanguinis en el sistema ABO:
  • Grup A: Amb antígens A en les glòbuls vermells i anticossos anti-B en el plasma.
  • Grup B: amb antígens B a les glòbuls vermells i anticossos anti-A al plasma.
  • Grup AB: amb antígens A i B a les glòbuls vermells i sense els anticossos anti-A ni anti-B en el plasma. Aquest grup es coneix com a "receptor universal de sang", ja que pot rebre sang de qualsevol grup.
  • Grup O: sense antígens A ni B a les glòbuls vermells i amb els anticossos anti-A i anti-B en el plasma.



Compatibilitat entre grups
Receptor
Donant
O-
O+
B-
B+
A-
A+
AB-
AB+
AB+
X
X
X
X
X
X
X
X
AB-
X

X

X

X

A+
X
X


X
X


A-
X



X



B+
X
X
X
X




B-
X

X





O+
X
X






O-
X









reqüències dels diferents grups ABO i Rh

Grup A Rh+
37 %
Grup AB Rh+
3 %
Grup A Rh-
9 %
Grup AB Rh-
0,5 %
Grup B Rh+
6 %
Grup O Rh+
35 %
Grup B Rh-
1,5 %
Grup O Rh-
8 %

quadre de compatibilitat

grup sanguini
pot donar a
por rebre de
A +
A+, AB+
O+, O-, A+, A-
A -
A+, AB+, A-, AB-
O-, A-
B +
B+, AB+
O+, O-, B+, B-
B -
B+, B-, AB+, AB-
O-, B-
AB + (Receptor universal)
AB+
Tots
AB -
AB+, AB-
AB-, A-, B-, O-
O +
A+, B+, AB+, O+
O+, O-
O - (Donant universal)
Tots
O-

Patologies

Trastorns generals

  • En el volum:
    • Una lesió pot causar una pèrdua de sang per hemorràgia. Un adult sa pot perdre gairebé el 20% del volum de sang (1L) abans de notar els primers símptomes, i el 40% del volum (2L) abans que entri en xoc. Les plaquetes amb la seva capacitat de coagulació són les encarregades d'aturar les hemorràgies.
    • La deshidratació pot reduir el volum de sang mitjançant la reducció del contingut d'aigua de la sang. Això poques vegades es traduiria en estat de xoc (a part dels casos molt greus), però pot provocar una hipotensió ortostàtica o un síncope.
  • En la circulació:
    • El xoc és la perfusió ineficaç dels teixits, i pot ser causada per una varietat de condicions incloent la pèrdua de sang, infecció, baix cabal cardíac.
    • L'arteriosclerosi redueix el flux de sang a través de les artèries, ja que estreta les artèries. Arteriosclerosi tendeix a augmentar amb l'edat, i la seva progressió es pot veure agreujada per múltiples causes com el tabaquisme, la hipertensió arterial, excés de lípids circulants (hiperlipidèmia), i diabetis mellitus.
    • La coagulació pot formar una trombosi, que poden obstruir els vasos.
    • Problemes amb la composició de la sang, l'acció de bombament del cor o l'estrenyiment dels vasos sanguinis pot tenir moltes conseqüències com la hipòxia (manca d'oxigen) dels teixits subministrats. El terme es refereix a la isquèmia del teixit que està insuficientment perfosos amb sang i l'infart es refereix a la mort del teixit (necrosi), el que pot passar quan el subministrament de sang ha estat bloquejat (o és molt insuficient).

Trastorns hematològics

Article principal: Hematologia
  • Anèmia: Disminució del nombre d'eritròcits, de la quantitat d'hemoglobina o del valor de l'hematòcrit. Hi ha diversos tipus d'anèmies, i les més freqüents són la ferropènica i l'associada amb malaltia crònica.
  • Leucèmia: Càncer caracteritzat per una proliferació anormal de cèl·lules sanguínies.
  • Policitèmia: Augment del nombre d'eritròcits, de leucòcits i de plaquetes.
  • Hemofília: Malalties hereditària ocasionada per la carència o defecte d'algun factor de coagulació que provoca hemorràgies constants difícils de contenir.

Intoxicació per monòxid de carboni

A part de l'oxigen, hi ha altres substàncies que es poden adherir a l'hemoglobina, i en alguns casos pot causar danys irreversibles en el cos. El monòxid de carboni, per exemple, és extremadament perillós quan és transportat a través de la sang pels pulmons per inhalació, ja que el monòcit de carboni, s'uneix irreversiblement a la hemoglobina i forma carboxihemoglobina, produint que hi hagi menys hemoglobina lliure en el torrent sanguini i per tant disminueix el transport d'oxigen. La intoxicació per monòxid de carboni pot estar produït per diferents motius com poden ser: estar en una habitació tancada, prop d'un foc o l'habit de fumar.

Mitologia relacionada

La sang ocupa un paper central en moltes mitologies, lligada a la vida, al naixement i a la menstruació. Per això molts pobles beuen sang (usualment després d'un ritual de sacrifici, sigui real o simbòlic, com la missa cristiana) o s'unten el cos amb ella, per lluitar contra la mort.
Com que la Bíblia prohibeix aquesta ingesta de sang (Levític 17,11), associada al paganisme, els jueus i els musulmans han incorporat rígides normes a la seva dieta, on els aliments s'han de preparar d'una manera especial per no ingerir la sang. Pel mateix motiu, els tesimonis de Jehovà refusen las transfusions.
Amb el temps, l'associació entre sang i paganisme va passar a ser entre sang i el dimoni (ésser que vol vessar la sang aliena, amb la violència) o beure-la. Probablement és un dels orígens del mite del vampir i totes les seves variants.
En les cultures del Japó i de la Xina, quan a una persona li surt sang del nas es diu que té desig sexual.
A l'antiguitat, era un dels quatre humors essencials, associat a persones vitals, hedonistes i a vegades violentes. La sang blava era una metàfora per parlar de la noblesa, ja que els nobles medievals estaven molt blancs de pell (no havien de treballar sota el sol) i se'ls veien clarament les venes sota la pell.
NTRODUCCIÓ A L'APARELL CIRCULATORI
L'aparell circulatori és el que transporta a les substàncies absorbides en el tub digestiu i al O2 als teixits, així com al CO2 als pulmons i altres productes metabòlics als ronyons. Intervé en la regulació de la temperatura i distribueix a les hormones i altres agents que regulen les funcions cel·lulars. La sang és el teixit encarregat de transportar aquestes substàncies per tot el cos. Està format pel cor i pels vasos sanguinis.
EL COR
El cor és un múscul buit, situat en el centre del tòrax, que bombeja sang cap a tot el cos , subministrant a les cèl·lules O2 i substàncies nutritives.
MORFOLOGIA
Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l'esquerre i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. Les vàlvules s'anomenen tricúspide la dreta i bicúspide o mitral l'esquerra. Els cors dels mamífers tenen una irrigació abundant i amb moltes mitocondries. (veure Annex 1)
FISIOLOGIA
El cor realitza uns moviments repetitius que s'engloben en el cicle cardíac. Aquest està compost per la diàstole (quan es relaxa i s'omplen les aurícules de sang), la sístole auricular (les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles corresponents a través de les vàlvules auriculo-ventriculars) i la sístole ventricular (les parets del ventricles es contrauen i la sang surt del cor per les artèries a través d'altres vàlvules). Cada cicle correspon a un batec i el cor, en condicions normals, batega entre 60-80 vegades per minut.
ELS VASOS SANGUINIS
Els vasos sanguinis constitueixen un sistema de tubs tancats que transporten sang a totes les parts del cos i la retornen al cor. Hi ha tres tipus de vasos diferents: les artèries, les venes i els capil·lars sanguinis.
LES ARTÈRIES
Són qualsevol dels vasos sanguinis, amb una excepció, que transporten sang oxigenada i aliment des del cor fins als teixits del cos. La excepció és l'artèria pulmonar, que porta sang poc oxigenada als pulmons perquè es realitzi l'intercanvi gasós i es carregui d'oxigen, deixant l'excés de CO2. L'artèria més gran del cos és l'aorta, que surt del ventricle esquerra. Les artèries són uns conductes musculars i elàstics, que han de transportar sang sota una gran pressió produïda pels batecs del cor. El pols és el resultat de l'alternança entre l'expansió i la contracció de l'artèria per l'efecte de l'intermitent bombeig de sang per part del ventricle dret. Les artèries cada vegada es van ramificant més i formen les arterioles. Cada artèria, no importa la mida, està formada per tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: és la més interna. Està formada per una làmina elàstica i per un teixit conjuntiu (endoteli) units per una membrana amb forats.
· Túnica mitja: format per cèl·lules de múscul involuntari i llis i fibres elàstiques en espirals.
· Túnica adventícia: formada per la làmina elàstica externa i fibres de col·lagen.
LES VENES
Són qualsevol dels vasos que transporten sang poc oxigenada cap a l'aurícula dreta, amb quatre excepcions, les quatre venes pulmonars que porten la sang oxigenada dels pulmons cap l'aurícula esquerra. Les grans venes són la cava inferior i la superior, i són formades per la successiva unió de petites venes (vènules). Les parets de les venes són més dilatables que les de les artèries, per tant poden mantenir-se dilatades i acollir una gran quantitat de sang al seu interior i per tant, és una gran reserva per si n'hi ha necessitat. Com les artèries estan formades de tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: es diferencia de les artèries en què tenen a la part interior unes vàlvules que no permeten a la sang retrocedir i no hi ha cap membrana elàstica. (veure Annex 3). Sí que té endoteli.
· Túnica mitja: és més fina i conté menys teixit muscular però més fibres de col·lagen.
· Túnica adventícia: principalment és formada per teixit conjuntiu i és la capa més gruixuda.
Les venes són menys nombroses que les artèries, per tant suporten una pressió inferior.
ELS CAPIL·LARS SANGUINIS
Aquests vasos consisteixen en una capa de endoteli. N'hi ha com uns 10.000.000.000 microscòpics capil·lars pels quals hi ha un trànsit de substàncies (fluïts, nutrients, rebuigs) entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Tenen un diàmetre de 0.2 mm i la seva paret està formada per una cèl·lula i així permet el trànsit de substàncies ja que actua com una membrana semi-impermeable. Els capil·lars no són només que el producte final de la progressiva ramificació de les arterioles i l'inici de les vènules.
LA PRESSIÓ SANGUÍNIA
LA PRESSIÓ ARTERIAL
La pressió arterial és la força que efectua la sang sobre les parets arterials, gràcies a la qual pot circular per l'interior de l'arbre arterial i vèncer la dificultat que ofereix al seu pas la progressiva reducció del diàmetre, de la llum, que s'esdevé entre l'aorta i els capil·lars. (veure Annex 4). La pressió arterial s'origina fonamentalment a partir de les contraccions dels ventricles, que generen un flux intermitent de sang a l'interior de les grans artèries. Però les parets d'aquestes artèries són elàstiques, en primer lloc es disten de manera notable, recuperen després el diàmetre anterior i impulsen la sang cap a la resta de l'arbre arterial en un flux ininterromput. Sense la pressió arterial, la sang no podria circular en el nostre organisme. Científicament es pot dir que la pressió arterial és el producte del consum cardíac per la resistència perifèrica (resistència que ofereixen les parets del vasos sanguinis, per tant depèn del volum de sang, l'elasticitat de les parets, el diàmetre...) .
TIPUS
Hi ha dos tipus de pressió arterial: la màxima o sistòlica i la mínima o diastòlica. La màxima correspon a la pressió dins de l'artèria quan el cor realitza la sístole i el flux que surt del ventricle és màxim. La mínima, per tant, pertany al moment que el cor es troba en diàstole i el volum de sang que hi surt és mínim. (veure Annex 5). És per suposat que la sistòlica sempre és més alta que la diastòlica. Hi ha dos tipus més de pressió, encara que no són molt importants: la pressió del pols, que només és la diferència entre la sistòlica i la diastòlica (normalment és de 50 mm Hg); i la pressió mitja, que és la mitja de pressions a través de tot el cicle cardíac, i com que la sístole és més curta que la diàstole, la pressió mitja és una mica més petita que la part mitjana d'entre totes dues, i aproximadament es podria calcular sumant-li un terç de la pressió del pols a la diastòlica.
FACTORS ALTERADORS DE LA P.A.
La pressió arterial ve determinada per uns factors: la quantitat de sang que circula, el diàmetre dels vasos pels quals circula i la seva elasticitat, i la força amb la que el cor bombeja la sang. Per tant, qualsevol cosa que faci variar algun d'aquests factors modificarà la pressió. Quant més volum de sang hi ha, i quant més petit sigui el diàmetre de les artèries, més alta serà aquesta pressió. Els elements que modifiquen aquests factors són diversos: el sistema nerviós, els propis vasos sanguinis, algunes hormones, els canvis de posició, l'activitat física, l'ansietat, el dolor, el cansament, l'edat, el pes, el soroll, la gravetat (per causa seva la pressió de qualsevol vas que estigui per sobre del nivell del cor es troba disminuïda i els de per sota, es troba augmentada). (veure Annex 6)
LA PRESSIÓ VENOSA I CORONÀRIA
La pressió venosa central és la força exercida sobre les parets de les venes per part de la sang. És molt més baixa que la arterial ja que les seves parets són més dilatables i per tant si es realitza una força sobre d'elles, es dilaten més fàcilment no suportant tanta pressió. A vegades pot ser negativa, més baixa que l'atmosfèrica. Però és més elevada que la de les aurícules, i aquest fet permet que la sang pugui tornar al cor. Com a conseqüència, la pressió interna de les venes caves vénen determinades per la pressió en aquell moment de l'auricular, que varia durant el cicle cardíac. En canvi, la pressió ventricular és molt més alta i pot arribar a ser de quasi 300mm.Hg.
MESURA DE LA PRESSIÓ ARTERIAL
Quan es fa una mesura (o lectura) de la pressió arterial es donen dos nombres que corresponen a la màxima i a la mínima. El resultat es dona en mm Hg i indica fins a quin nivell, en mil·límetres, la pressió de la sang elevaria una columna de mercuri.
INSTRUMENTS DE MESURA
L'aparell de mesura és un esfigmomanòmetre de mercuri, que és més precís que l'aneroide. Els aparells electrònics són difícils de catalogar en termes de precisió a causa de la gran varietat. Els esfigmomanòmetres consten d'una mànega amb una cambra d'aire al seu interior, d'una bomba per omplir aquesta cambra i un sistema de mesura que en aquest cas és una columna de mercuri, però també pot ser un manòmetre. Les mesures de la mànega són molt importants, sent 30 cm. de llarg per 12 d'ample pels adults. L'esfigmomanòmetre és completat amb un estetoscopi per auscultar el pols del pacient. La mànega es col·loca al voltant del braç, que quedi justament per sobre del plec del colze, ja que hem de detectar el pols a l'artèria braquial.
DESCOBRIMENT DE LA PRESSIÓ ARTERIAL
El primer home que va demostrar que la sang circula per les artèries gràcies a una pressió i que la va mesurar sense cap precedent va ser el reverend Stephen Hales, a Anglaterra, l'any 1732. El que va fer va ser tallar l'artèria de la cuixa d'una somera mantenint-la estirada d'esquena a terra i va posar en comunicació aquesta artèria amb un tub vertical de tres metres de llargada. Llavors la sang va pujar fins a 2,70 metres d'alçària. Raonant va arribar a la conclusió que si sense pressió del fluid aquest no puja, llavors si puja és perquè té una pressió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada