diumenge, 11 de març del 2012

Conceptes d'Antropologia. Cranis, ossos...

http://phobos.xtec.cat/ieselcastell/intranet/documents/treballs_recerca/tr1/conceptes.html







2. CONCEPTES D’ANTROPOLOGIA
L'antropologia —del grec άνθρωπος (home) i 'logos' (coneixement)— és l'estudi de la humanitat, incloent-hi els humans de totes les èpoques i totes les dimensions de la humanitat. En el nostre cas ens interessen els conceptes relacionats amb antropologia física i forense.
Segons l’American Board of Forensic Anthropology (ABFA) es considera l’antropologia forense com l’estudi i pràctica de l’aplicació dels mètodes de l’antropologia física en els processos legals
La base de l’antropologia forense, pel que fa a l’esquelet, consisteix en l’aplicació de la antropologia física amb l’ajuda de mètodes analítics biològics i de diagnòstic per a la imatge, iniciats en el segle passat per tal d’identificar les restes esquelètiques d’un individu. És freqüent que en ocasions es tracti d’un sol os trobat en un lloc insospitat, i el seu interès és determinar si correspon a un ésser humà o no.
2.1. Historia de l’antropologia forense

zvcb
Thomas Dwight (1878) publicà la primera guia sobre ús de restes òssies en medicina.
Ales Hrdlicka i Ernest A. Otón funden l’escola d’antropòlegs físics en el Smithsonian Institution
El gran impuls de l’antropologia forense es va donar entre el 1932 i el 1972, a causa dels conflictes bèl·lics com la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la guerra de Vietnam, que van donar com a resultat la mort de milers de soldats que a la fi dels conflictes es trobaven ja en estat d’esqueletització i es necessitava la seva identificació per a la seva repatriació.
Aquestes investigacions van ser molt importants per establir els primers patrons d’estudi com: els càlculs de l’edat de l’individu en morir ( edat anagràfica), diagnosi del sexe, càlcul d’alçada i altres tipus d’identificació.
Si a Europa i els Estats Units el progrés de l’antropologia forense es va donar com a conseqüència dels conflictes armats, a l’Amèrica llatina han estat els casos de violacions dels drets humans els que l’han impulsada.

Wilton Krogman
Entre el 1940 i el 1970 es publiquen diverses obres. En 1939 Krogman publicà Guide to the Identification of Human Skeletal Material, i al 1962 el tractat clàssic The Human Skeleton in Forensic Medicine.
El 1977 es crea l’ American Board of Forensic Anthropology (ABFA). A finals dels 80, a partir de l’experiència nord-americana i europea, es formen equips d’antropòlegs forenses a l’Amèrica llatina.
Actualment els antropòlegs forenses formen part activa en la identificació de restes orgànics no identificables a ull un. El Dr Ubelaker va afirmar que en el cas de la tragedia del 11 de setembre, la feina dels antropòlegs va ser primordial en la recuperació i classificació de les restes humanes. Els avenços en detecció bioquímica i genètica, juntament amb altres proves han millorat notablement l’exactitud d’aquestes proves, tant en el camp de l’antropologia forense com en el de la paleoantropologia.
2.2.- Conceptes d'osteologia
Tipus d'ossos
Ossos llargs: són els que tenen una dimensió de l’espai que predomina sobre les altres dues; per exemple: el fèmur o l’húmer. L’os llarg té una estructura heterogènia en què es poden diferenciar les extremitats anomenades epífisis (formades per teixit esponjós*), que contenen el moll de l’os, i la zona central o diàfisi (constituïda per teixit ossi compacte*), que en el seu interior té una cavitat medul·lar ocupada per una medul·la groga. La zona d’unió entre el cos i els extrems és la metàfisi.
Ossos plans: presenten més desenvolupament en dues dimensions i això fa que tinguin una forma plana i ampla, o bé que siguin incurvats en els extrems. En serien un exemple els que formen la volta del crani, l’omòplat, l’estèrnum,...
Ossos curts: estan desenvolupats igual en les tres direccions de l’espai i la seva forma és cúbica o cilíndrica. És el cas de les vèrtebres, i els carpians i tarsians.
 u
Tipus d'òssos (E. Subirà)
Plans per l'estudi dels òssos
Els termes superior (o cranial) i inferior (o caudal) s’utilitzen per indicar les parts segons es trobin cap al crani o cap a les extremitats (segons el tall transversal).

Els termes proximal i distal fan referència a la situació d’un punt de l’os segons miri cap el cap o cap a les extremitats.

Les expressions medial i lateral s’utilitzen segons la seva proximitat o llunyania a l’eix central del cos (eix sagital).

A partir del pla coronal, es defineixen les característiques en anteriors (o ventrals) i posteriors (o dorsals).
 
 dos
Plans d'estudi del cos (M. Sans)

2.3. Anatomia de l’esquelet
tres
Esquelets humans (E. Subirà)

Crani
Es poden distingir dues parts diferenciades: el neurocrani, que és el crani pròpiament dit, i recobreix l'encèfal* de l'exterior; i l'esplencnocrani, d'on sorgeixen les mandíbules. El crani, juntament amb els ossos de la cara, forma la calavera o cap ossi. Una calavera sense l'esplencnocrani és simplement un crani.
Ossos del neurocrani (8):
-          Frontal : presenta les arcades supercil·liars o supraorbitàries, i protuberàncies per determinar el sexe.

-          Temporal (2) :presenta els processos mastoïdeos on s’insereixen els músculs del coll, també s’estudien per la determinació del sexe. Als temporals s’obren els meats acústics externs.

-          Occipital : Hi trobem el foramem magnum (lloc de sortida de la medul·la), els còndils occipitals (articulacions amb la primera vertebra) i la protuberància occipital externa (on s’insereixen els músculs del coll).

-          Parietal (2) : amb protuberàncies i orificis nutricis.

-          Etmoide (situat a l’escotadura frontal): forma la base de les òrbites oculars.

-          Esfenoide : amb les ales de l’esfenoides.
Sutures cranials:
A excepció de la mandíbula, tots els ossos estan units a través de sutures, que són articulacions que no permeten mobilitat. Les sutures són importants per a la determinació del sexe:

-        Sutura coronal: uneix frontal amb parietals

-        Sutura sagital: uneix ambdós parietals.

-        Sutura lambdoidea: uneix parietals a occipital

-        Sutura basilar: uneix l’esfenoides amb l’ occipital
 
 tres
Sutures cranials (cnice.es)

Ossos de l’esplecnocrani:
-          Vómer: darrera de l’envà nasal.
-          Hiodes: a la base de la llengua.
-          Maxil·lar Inferior o Mandíbula
-          Nasal (2)
-          Lacrimal (2): al marge mig de les òrbites. 
-          Cornets Inferiors (2): dins la regió nasal.
-          Zigomàtic o Malar (2): als pòmuls.
-          Palatí (2): a la part posterior del paladar.
-      Maxil·lar superior (2): amb la mandíbula conté els alvèols i peces dentaries: 
Fórmula dental: es descriu comptant des dels incisius centrals cap a cada costat. En total 32 dents: 4 incisius, 2 canins, 4 premolars i 6 molars a cada maxil·lar . Exemples de fórmules dentàries (per cada hemimandibula) :
Fórmula d’un nen : 2I – 1C – 2PM.
Fórmula d’un adult: 2I – 1C – 2PM – 3M

    -   Ossos de l’oïda: Martell (2), enclusa (2) i estrep (2)
cua
Ossos del crani (Llibre BH)
cinc
Dentició (UAB)
Columna vertebral
Formada per les vertebres, articulades mitjançant discs cartilaginosos. Protegeix la medul·la espinal. Podem trobar les següents vertebres, formant dues curvatures (sacra i lumbar), que li donen forma de “S”.:
-          Vertebres  cervicals (7 vertebres): es troben a la curvatura cervical.
-          Vertebres  toràciques o dorsals (12 vertebres): es troben a la curvatura dorsal.
-          Vertebres  lumbars (5 vertebres): es troben a la curvatura lumbar. Curvatura lumbar
-          Sacre (5 vertebres sacres integrades o soldades).
-         Còccix (2-3 vertebres): atles, axis apòfisis                                         

dona


Costelles
Són ossos plans i corbats que s'articulen amb la columna vertebral. Tenen forma d'arc amb un cos amb dues cares, (externa i interna); dues vores, (superior i inferior); i dos extrems, (posterior i anterior).
Les costelles es divideixen en:
-      7 veritables, (articulades a l’estèrnum per cartílags independents)
-      3 falses, (articulades a l’estèrnum per cartílags unist a la 7à)
-          2 flotants, (no s’articulen a l’estèrnum i són més curtes.
cost

Cintures
Són les zones d’articulació al tronc de les extremitats:
-          Cintura escapular : d’on pengen les extremitats superiors, formada per dues clavícules dos omòplats i l’esternum.
-          Cintura pèlvica: formada per la pelvis.

Cintura escapular
·   Clavícula: Posseeix forma de S i presenta una part mitja o cos, una extremitat acromial o lateral (que s'articula amb l'acròmion a l'articulació acromiclavicular) i una extremitat medial o esternal (que s'articula amb l'estèrnum en l'articulació esternoclavicular). 
cla
. Omòplat: Es troba a la part posterior i superior de el tòrax; forma amb la clavícula l'esquelet de l'espatlla. S'articula amb la clavícula i amb l'húmer.
omop
Esternum
est
Cintura pèlvica
Coxal: format per la unió de tres ossos: íleon, isquion i pubis. Presenta diferències tant en el sexe com en l’edat.

coxal


Sacre: format per cinc vertebres soldades.

sac


Coxis:  format per la fusió de les vèrtebres coccigees ( 8 a 10).


Extremitats superiors
Húmer: S'articula a la part superior amb l'escàpula, per mitjà de l'articulació de l'espatlla, i a la part inferior amb el cúbit i amb el radi, per mitja de l'articulació del colze.

hum


Radi: S’articula per dalt amb l’húmer i el cúbit i per baix amb el cúbit, escafoides i semillunar.

ra


Cúbit: juntament amb el radi forma l'avantbraç.

cu

rma
da pels ossos del carp (7- 8 ossos), els metac
ma
arpians, i les falanges.

Extremitats inferiors
Fèmur: pertany al grup dels ossos llargs, és parell i asimètric. És l’ós més llarg de l’esquelet humà.
 

fem

Ròtulaés un os curt, esponjós en forma de triangle curvilini amb dues cares (anterior i posterior), una base, un vèrtex i dos cantons laterals. Es troba a la part anterior del genoll. S’articula amb els còndils del fèmur.

ro


Tíbia

ti

Peroné
Podem diferenciar: l’apòfisi estiloid (P1), el coll (P2), la cresta interósea (P3) i el malèol extern (P4)
.
Es troba a la part externa de la cama. S’articula per dins amb la tíbia i per baix amb el astragal.
Peu: està format per pels ossos del tars, metatarsians i les falanges.

peu

2.4. Paleopatologia
 2.4.1. Introducció.
La Paleopatologia és una especialitat mèdica; una ciència que estudia las malalties en els temps passats a través dels vestigis trobats en els ossos, restes orgàniques e immediacions a on es troben aquestes restes. En el nostre treball ens interessen aquells aspectes de la paleopatologia aplicables a la medicina forense actual.
En aquesta disciplina aconseguir proves documentals no és sempre senzill. Es necessiten tres operacions bàsiques:
1.      La primera maniobra és la de transportar l’objecte que ha de ser estudiat al lloc escaient perquè pugui ser examinat i manipulat. Les restes humanes solen ser fràgils i al transportar-les es poden deteriorar seriosament.
2.      Els objectes que la ciència examina (un crani, un fèmur, l’ADN) acostumen a tenir en la realitat tres dimensions, però les proves (els documents que el científic utilitza per defensar les seves idees) en solen tenir dues. Per això, necessita de manera habitual realitzar un procés d’aplanament. Haurà d’intentar allisar el crani, l’espinada, etc. Per aconseguir-ho utilitzarà la fotografia, la radiografia, l’escàner o la microfotografia.
       3. També caldrà realitzar gràfics que reflecteixin estructures              químiques o funcions biològiques, i per això utilitzarà          
           l’electrocardiograma, el proteïnograma, la gammagrafia o                l’anàlisi química.


2.4.2. Història de la Paleopatologia
 
Rudoldh Virchow ( 1821-1902) és el pare de la paleopatologia, però els seus estudis van ser accidentals, no sistemàtics, i no tenien per objecte primer la investigació de la malaltia a la prehistòria .
Sir Marc Armand Ruffer (1858-1917): va realitzar importants investigacions sobre la presència de lesions arterials en les mòmies.
La trepanació cranial prehistòrica fou descoberta per Pierre-Paul Broca (1824-1880). Al segle XX, una fita important va ser la publicació de l’obre de Roy L. Moodie, “Paleophatology” (1923), primera obra general dedicada a aquesta ciència.
Fins a mitjans dels anys 60 no va començar l’activitat paleopatològica a Espanya, amb l’excepció de Juan Bosch Millares, autodidacta.
     
aidan
Aidan Cockburn
eve
Eve Cockburn

Al 1971, Eve i Aidan Cockburn van fundar la Paleopathology Association, que acull paleopatòlegs de 35 països. Va desenvolupar important estudis amb la dissecció de mòmies egípcies i amb la col·laboració de nombrosos especialistes, va publicar l’obra “Mummies, Disease and Ancient Cultures”, 1980.
2.4.3. Tipus de patologies
Les patologies, segons el seu origen es poden classificar en general en els següents grups:
-          Malformacions i afeccions congènites
-          Malalties infeccioses i parasitàries
-          Tumors
-          Paleotraumatologia
-          Patologia osteoarticular
-          Osteopaties metabòliques

- Malformacions i afeccions congènites

Acondroplàsia: és una malaltia hereditària produïda per un defecte del creixement, a nivell dels cartílags de conjunció, que origina un tipus peculiar de nanisme, en el qual el cap i el tronc són normals, mentre que les extremitats són molt curtes; d’aquí que a aquests individus hom els anomeni “gegants asseguts”, ja que al primer cop d’ull passa inadvertida la seva curta talla.

- Osteopaties metabòliques

Escorbut: les hemorràgies subperiòstiques* se suposa que eren degudes a l’escorbut, i que el col·lapse d’aquesta malaltia va ser possiblement deguda a la fam. L’ hemorràgia subperiòstica és el risc més important de l’escorbut. Les hemorràgies curades es reconeixen per la calcificació dels hematomes. En els nens, els hematomes generalment van associats a fractures metafisàries*, que no es troben en els adults.
Raquitisme: és probable que el raquitisme sigui una malaltia recent, pròpia de les ciutats, perquè sembla haver estat poc habitual durant la prehistòria. La vida a l’aire lliure, afavoria la síntesi de la vitamina D, feia poc probable l’aparició d’aquesta malaltia, que únicament es trobaria present en països molt septentrionals amb escassa insolació. Una altre cosa és el cas dels esquimals, que normalment no pateixen raquitisme perquè la seva dieta inclou la ingestió de grans quantitats de fetge de peix.

Línies de Harris: consisteixen en unes línies horitzontals i transversals de condensació òssia, situades en la diàfisi dels ossos llargs pròxima a les metàfisis, la qual cosa es correlacionà amb un seguit de circumstàncies. Les línies es troben presents en gairebé el 100% dels nens, tanmateix tendeixen a desaparèixer a partir dels 10 anys; així, en els adults d’edats compreses entre 25 i els 50 anys, només es dóna en el 24’3% dels casos, i a partir d’aquesta edat, únicament en l’ 11’8%; en el cas de les dones la freqüència es dobla.
Quan la nutrició és contínua, no apareixen les línies, mentre que quan els períodes d’hiponutrició són estacionals, es fan molt evidents.                                            
            
linies
Línies de Harris en la tíbia d’un individu 
Obesitat: L’obesitat dóna lloc a una sobrecàrrega òssia, causada per l’augment del pes corporal, i origina alteracions esquelètiques especialment a nivell de les articulacions, com és el cas de les artrosis. En els nens, els ossos es deformen més fàcilment, amb curvatura de les diàfisis i desviacions de les extremitats inferiors.

                                                    
genu gen
  



Aprimament biparietal:
Aquesta alteració predomina majoritàriament en el sexe femení i es presenta habitualment coincidint amb la menopausa. Els ossos parietals s’aprimen de forma bastant simètrica, el gruix del teixit esponjós disminueix considerablement, arribant inclús a desaparèixer i en algunes ocasions el crani es perfora.

apbi
Aprimament biparietal  d’un individu.

Osteoporosi: Es caracteritza per una atròfia òssia secundària amb aprimament de les trabècules*. A la radiografia l’os es mostra menys dens, especialment els de la columna vertebral, les vèrtebres de la qual adopten una morfologia bicòncava, com en els peixos. És més freqüent en les dones a partir del climateri: en les de 49 anys al 7%, entre els 60 i els 64 anys afecta al 46%, i a partir d’aquesta edat al 78%.
 
oste
Fèmur amb grans exostosis en les vores condílies
Mucopolisacaridosi: Alteracions esquelètiques en les extremitats. Hi han diferents modalitats segons les alteracions esquelètiques: Ex. Un individu exhumat ambuna típica braquimièlia, amb lesions artrítiques als dos canells.

mu  
Brauimiela intesa amb “valgus” als avantbraçosi signes artrítics en els canells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada