2.
CONCEPTES D’ANTROPOLOGIA
L'antropologia
—del grec άνθρωπος (home) i 'logos' (coneixement)— és l'estudi de la
humanitat, incloent-hi els humans de totes les èpoques i totes les
dimensions de la humanitat. En el nostre cas ens interessen els
conceptes relacionats amb antropologia física i forense.
Segons l’American Board of Forensic Anthropology (ABFA) es considera l’antropologia forense com l’estudi i pràctica de l’aplicació dels mètodes de l’antropologia física en els processos legals
La base de l’antropologia forense, pel que fa a l’esquelet, consisteix en l’aplicació de la antropologia física amb l’ajuda de mètodes analítics biològics i de diagnòstic per a la imatge, iniciats en el segle passat per tal d’identificar les restes esquelètiques d’un individu. És freqüent que en ocasions es tracti d’un sol os trobat en un lloc insospitat, i el seu interès és determinar si correspon a un ésser humà o no.
2.1.
Historia de l’antropologia forenseSegons l’American Board of Forensic Anthropology (ABFA) es considera l’antropologia forense com l’estudi i pràctica de l’aplicació dels mètodes de l’antropologia física en els processos legals
La base de l’antropologia forense, pel que fa a l’esquelet, consisteix en l’aplicació de la antropologia física amb l’ajuda de mètodes analítics biològics i de diagnòstic per a la imatge, iniciats en el segle passat per tal d’identificar les restes esquelètiques d’un individu. És freqüent que en ocasions es tracti d’un sol os trobat en un lloc insospitat, i el seu interès és determinar si correspon a un ésser humà o no.
![]() |
Thomas
Dwight (1878) publicà la primera guia sobre ús de restes òssies en
medicina.
Ales Hrdlicka i Ernest A. Otón funden l’escola d’antropòlegs físics en el Smithsonian Institution
Ales Hrdlicka i Ernest A. Otón funden l’escola d’antropòlegs físics en el Smithsonian Institution
El
gran impuls de l’antropologia forense es va donar
entre el 1932 i el 1972, a causa dels conflictes bèl·lics com la Segona
Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la guerra de Vietnam, que van
donar com a resultat la mort de milers de soldats que a la fi dels
conflictes es trobaven ja en estat d’esqueletització i es necessitava
la seva identificació per a la seva repatriació.
Aquestes
investigacions van ser molt importants per
establir els primers patrons d’estudi com: els càlculs de l’edat de
l’individu en morir ( edat anagràfica), diagnosi del sexe, càlcul
d’alçada i altres tipus d’identificació.
Si a
Europa i els Estats Units el progrés de
l’antropologia forense es va donar com a conseqüència dels conflictes
armats, a l’Amèrica llatina han estat els casos de violacions dels
drets humans els que l’han impulsada.
![]() |
Entre
el 1940 i el 1970 es publiquen diverses obres.
En 1939 Krogman publicà Guide
to the Identification of Human Skeletal
Material, i al 1962 el tractat clàssic The Human Skeleton in Forensic
Medicine.
El
1977 es crea l’ American
Board of Forensic
Anthropology (ABFA). A finals dels 80, a partir de
l’experiència
nord-americana i europea, es formen equips d’antropòlegs forenses a
l’Amèrica llatina.
Actualment
els antropòlegs forenses formen part
activa en la identificació de restes orgànics no identificables a ull
un. El Dr Ubelaker va afirmar que en el cas de la tragedia del 11 de
setembre, la feina dels antropòlegs va ser primordial en la recuperació
i classificació de les restes humanes. Els avenços en detecció
bioquímica i genètica, juntament amb altres proves han millorat
notablement l’exactitud d’aquestes proves, tant en el camp de
l’antropologia forense com en el de la paleoantropologia.
Tipus d'ossos
Ossos
llargs: són els que tenen una
dimensió de l’espai que predomina sobre les altres dues; per exemple:
el fèmur o l’húmer. L’os llarg té una estructura heterogènia en què es
poden diferenciar les extremitats anomenades epífisis (formades per
teixit esponjós*), que contenen el moll de l’os, i la zona central o
diàfisi (constituïda per teixit ossi compacte*), que en el seu interior
té una cavitat medul·lar ocupada per una medul·la groga. La zona d’unió
entre el cos i els extrems és la metàfisi.
Ossos
plans: presenten més
desenvolupament en dues dimensions i això fa que tinguin una forma
plana i ampla, o bé que siguin incurvats en els extrems. En serien un
exemple els que formen la volta del crani, l’omòplat, l’estèrnum,...
Ossos
curts: estan desenvolupats
igual en les tres direccions de l’espai i la seva forma és cúbica o
cilíndrica. És el cas de les vèrtebres, i els carpians i tarsians.
![]() |
Tipus d'òssos (E. Subirà) |
Plans per l'estudi dels
òssos
Els termes superior (o
cranial) i inferior (o caudal) s’utilitzen
per indicar les parts segons es trobin cap al crani o cap a les
extremitats (segons el tall transversal).
Els termes proximal i distal fan referència a la situació d’un punt de l’os segons miri cap el cap o cap a les extremitats.
Les expressions medial i lateral s’utilitzen segons la seva proximitat o llunyania a l’eix central del cos (eix sagital).
A partir del pla coronal, es defineixen les característiques en anteriors (o ventrals) i posteriors (o dorsals).
Els termes proximal i distal fan referència a la situació d’un punt de l’os segons miri cap el cap o cap a les extremitats.
Les expressions medial i lateral s’utilitzen segons la seva proximitat o llunyania a l’eix central del cos (eix sagital).
A partir del pla coronal, es defineixen les característiques en anteriors (o ventrals) i posteriors (o dorsals).
![]() |
Plans d'estudi
del cos (M. Sans)
|
![]() |
Esquelets
humans (E. Subirà)
|
Crani
Es poden distingir dues
parts diferenciades: el neurocrani, que és
el crani pròpiament dit, i recobreix l'encèfal* de l'exterior; i
l'esplencnocrani, d'on sorgeixen les mandíbules. El crani, juntament
amb els ossos de la cara, forma la calavera o cap ossi. Una calavera
sense l'esplencnocrani és simplement un crani.
Ossos del neurocrani (8):
-
Frontal : presenta les arcades supercil·liars
o supraorbitàries, i protuberàncies per determinar el sexe.
- Temporal (2) :presenta els processos mastoïdeos on s’insereixen els músculs del coll, també s’estudien per la determinació del sexe. Als temporals s’obren els meats acústics externs.
- Occipital : Hi trobem el foramem magnum (lloc de sortida de la medul·la), els còndils occipitals (articulacions amb la primera vertebra) i la protuberància occipital externa (on s’insereixen els músculs del coll).
- Parietal (2) : amb protuberàncies i orificis nutricis.
- Etmoide (situat a l’escotadura frontal): forma la base de les òrbites oculars.
- Esfenoide : amb les ales de l’esfenoides.
- Temporal (2) :presenta els processos mastoïdeos on s’insereixen els músculs del coll, també s’estudien per la determinació del sexe. Als temporals s’obren els meats acústics externs.
- Occipital : Hi trobem el foramem magnum (lloc de sortida de la medul·la), els còndils occipitals (articulacions amb la primera vertebra) i la protuberància occipital externa (on s’insereixen els músculs del coll).
- Parietal (2) : amb protuberàncies i orificis nutricis.
- Etmoide (situat a l’escotadura frontal): forma la base de les òrbites oculars.
- Esfenoide : amb les ales de l’esfenoides.
Sutures cranials:
A excepció de la mandíbula,
tots els ossos estan units a través de
sutures, que són articulacions que no permeten mobilitat. Les sutures
són importants per a la determinació del sexe:
- Sutura coronal: uneix frontal amb parietals
- Sutura sagital: uneix ambdós parietals.
- Sutura lambdoidea: uneix parietals a occipital
- Sutura basilar: uneix l’esfenoides amb l’ occipital
- Sutura coronal: uneix frontal amb parietals
- Sutura sagital: uneix ambdós parietals.
- Sutura lambdoidea: uneix parietals a occipital
- Sutura basilar: uneix l’esfenoides amb l’ occipital
![]() |
Sutures cranials (cnice.es) |
Ossos
de l’esplecnocrani:
- Vómer:
darrera de l’envà nasal.
- Hiodes:
a la base de la llengua.
- Maxil·lar
Inferior o Mandíbula
- Nasal
(2)
- Lacrimal
(2): al marge mig de les òrbites.
- Cornets
Inferiors (2): dins la regió nasal.
- Zigomàtic
o Malar (2): als pòmuls.
- Palatí
(2): a la part posterior del paladar.
-
Maxil·lar
superior (2): amb la mandíbula conté els alvèols i peces dentaries:
Fórmula
dental: es descriu comptant
des dels incisius centrals cap a cada costat. En total 32 dents: 4
incisius, 2
canins, 4 premolars i 6 molars a cada maxil·lar . Exemples de fórmules
dentàries (per cada hemimandibula) :
Fórmula
d’un nen : 2I – 1C – 2PM.
Fórmula
d’un adult: 2I – 1C – 2PM –
3M
-
Ossos de l’oïda: Martell (2), enclusa (2) i estrep (2)
![]() |
Ossos
del crani (Llibre BH)
![]() |
Dentició
(UAB)
Columna
vertebral
Formada
per les vertebres,
articulades mitjançant discs cartilaginosos. Protegeix la medul·la
espinal.
Podem trobar les següents vertebres, formant dues curvatures (sacra i
lumbar),
que li donen forma de “S”.:
- Vertebres cervicals (7 vertebres):
es troben a la
curvatura cervical.
- Vertebres toràciques o dorsals (12
vertebres): es
troben a la curvatura dorsal.
- Vertebres lumbars (5 vertebres): es
troben a la
curvatura lumbar. Curvatura
lumbar
- Sacre
(5 vertebres sacres integrades o soldades).
- Còccix
(2-3 vertebres): atles, axis apòfisis
![]() |
Costelles
Són
ossos plans i corbats que
s'articulen amb la columna vertebral. Tenen
forma d'arc amb un cos
amb dues cares, (externa i interna); dues vores, (superior i inferior);
i dos
extrems, (posterior i anterior).
Les
costelles es divideixen en:
- 7
veritables, (articulades a l’estèrnum per cartílags
independents)
-
3
falses, (articulades a l’estèrnum per cartílags
unist a la 7à)
- 2
flotants, (no s’articulen a l’estèrnum i són més
curtes.
![]() |
Cintures
Són
les zones d’articulació al tronc
de les extremitats:
- Cintura
escapular
: d’on pengen les
extremitats superiors, formada per dues clavícules dos omòplats i
l’esternum.
- Cintura
pèlvica:
formada per la pelvis.
Cintura escapular
· Clavícula: Posseeix
forma de S i
presenta una part mitja o cos, una extremitat acromial o lateral (que
s'articula amb l'acròmion a l'articulació
acromiclavicular) i una
extremitat medial o esternal (que s'articula amb l'estèrnum
en l'articulació
esternoclavicular).
![]() |
. Omòplat:
Es troba a la part
posterior i superior de el tòrax;
forma amb la clavícula
l'esquelet de l'espatlla. S'articula amb la clavícula i amb l'húmer.
![]() |
Esternum:
![]() |
Cintura
pèlvica
Coxal: format
per la unió de tres ossos: íleon, isquion i pubis. Presenta diferències
tant en
el sexe com en l’edat.![]() |
Sacre: format per cinc vertebres soldades.
![]() |
Coxis: format per la fusió de les vèrtebres coccigees ( 8 a 10).
Extremitats superiors
![]() |
Radi: S’articula per dalt amb l’húmer i el cúbit i per baix amb el cúbit, escafoides i semillunar.
![]() |
Cúbit: juntament amb el radi forma l'avantbraç.
![]() |
rma
da pels ossos del carp (7- 8 ossos), els metac
![]() |
Extremitats inferiors
Fèmur:
pertany
al grup dels ossos llargs, és parell i asimètric. És l’ós més llarg
de l’esquelet humà.![]() |
Ròtula: és un os curt, esponjós en forma de triangle curvilini amb dues cares (anterior i posterior), una base, un vèrtex i dos cantons laterals. Es troba a la part anterior del genoll. S’articula amb els còndils del fèmur.
![]() |
Tíbia
![]() |
Peroné:
Podem diferenciar: l’apòfisi estiloid (P1), el coll (P2), la cresta interósea (P3) i el malèol extern (P4).
Es troba a la part externa de la cama. S’articula per dins amb la tíbia i per baix amb el astragal.
![]() |
2.4.
Paleopatologia
2.4.1.
Introducció.
La Paleopatologia és una
especialitat mèdica;
una ciència que estudia las malalties en els temps passats a través
dels
vestigis trobats en els ossos, restes orgàniques e immediacions a on es
troben
aquestes restes. En el nostre treball ens interessen aquells aspectes
de la
paleopatologia aplicables a la medicina forense actual.
En aquesta
disciplina aconseguir proves documentals no
és sempre senzill. Es necessiten tres operacions bàsiques:
1. La
primera maniobra és la de transportar l’objecte que ha de ser estudiat
al lloc
escaient perquè pugui ser examinat i manipulat. Les restes humanes
solen ser
fràgils i al transportar-les es poden deteriorar seriosament.
2. Els
objectes que la ciència examina (un crani, un fèmur, l’ADN) acostumen a
tenir
en la realitat tres dimensions, però les proves (els documents que el
científic
utilitza per defensar les seves idees) en solen tenir dues. Per això,
necessita
de manera habitual realitzar un procés d’aplanament. Haurà d’intentar
allisar
el crani, l’espinada, etc. Per aconseguir-ho utilitzarà la fotografia,
la
radiografia, l’escàner o la microfotografia.
3. També caldrà realitzar gràfics que
reflecteixin
estructures
químiques o
funcions biològiques, i per això utilitzarà
l’electrocardiograma, el proteïnograma, la gammagrafia o l’anàlisi química.
2.4.2. Història de la Paleopatologia
Rudoldh
Virchow ( 1821-1902) és el
pare de la paleopatologia, però els seus estudis van ser accidentals,
no
sistemàtics, i no tenien per objecte primer la investigació de la
malaltia a la
prehistòria .
Sir
Marc Armand Ruffer (1858-1917): va realitzar importants investigacions
sobre
la presència de lesions arterials en les
mòmies.
La
trepanació cranial prehistòrica
fou descoberta per Pierre-Paul Broca (1824-1880). Al segle XX, una fita
important va ser la publicació de l’obre de Roy L. Moodie,
“Paleophatology”
(1923), primera obra general dedicada a aquesta ciència.
Fins
a mitjans dels anys 60 no va
començar l’activitat paleopatològica a Espanya, amb l’excepció de Juan
Bosch
Millares, autodidacta.
![]()
Aidan
Cockburn
|
![]()
Eve
Cockburn
|
Al
1971, Eve i Aidan Cockburn van
fundar la Paleopathology
Association, que acull paleopatòlegs de 35 països. Va
desenvolupar important estudis amb la dissecció de mòmies egípcies i
amb la
col·laboració de nombrosos especialistes, va publicar l’obra “Mummies,
Disease
and Ancient Cultures”, 1980.
2.4.3.
Tipus de patologies
Les
patologies, segons el seu origen es poden
classificar en general en els següents grups:
- Malformacions
i afeccions congènites
- Malalties
infeccioses i parasitàries
- Tumors
- Paleotraumatologia
- Patologia
osteoarticular
- Osteopaties
metabòliques
-
Malformacions i afeccions
congènites
Acondroplàsia: és
una malaltia hereditària produïda per un defecte
del creixement, a nivell dels cartílags de conjunció, que origina un
tipus
peculiar de nanisme, en el qual el cap i el tronc són normals, mentre
que les
extremitats són molt curtes; d’aquí que a aquests individus hom els
anomeni
“gegants asseguts”, ja que al primer cop d’ull passa inadvertida la
seva curta
talla.
-
Osteopaties metabòliques
Escorbut: les
hemorràgies subperiòstiques* se suposa que eren degudes
a l’escorbut, i que el col·lapse d’aquesta malaltia va ser possiblement
deguda
a la fam. L’ hemorràgia subperiòstica és el risc més important de
l’escorbut.
Les hemorràgies curades es reconeixen per la calcificació dels
hematomes. En
els nens, els hematomes generalment van associats a fractures
metafisàries*,
que no es troben en els adults.
Raquitisme: és probable que el
raquitisme sigui una malaltia recent, pròpia de les ciutats, perquè
sembla
haver estat poc habitual durant la prehistòria. La vida a l’aire
lliure,
afavoria la síntesi de la vitamina D, feia poc probable l’aparició
d’aquesta
malaltia, que únicament es trobaria present en països molt
septentrionals amb
escassa insolació. Una altre cosa és el cas dels esquimals, que
normalment no
pateixen raquitisme perquè la seva dieta inclou la ingestió de grans
quantitats
de fetge de peix.
Línies de Harris: consisteixen en unes línies horitzontals i transversals de condensació òssia, situades en la diàfisi dels ossos llargs pròxima a les metàfisis, la qual cosa es correlacionà amb un seguit de circumstàncies. Les línies es troben presents en gairebé el 100% dels nens, tanmateix tendeixen a desaparèixer a partir dels 10 anys; així, en els adults d’edats compreses entre 25 i els 50 anys, només es dóna en el 24’3% dels casos, i a partir d’aquesta edat, únicament en l’ 11’8%; en el cas de les dones la freqüència es dobla.
Línies de Harris: consisteixen en unes línies horitzontals i transversals de condensació òssia, situades en la diàfisi dels ossos llargs pròxima a les metàfisis, la qual cosa es correlacionà amb un seguit de circumstàncies. Les línies es troben presents en gairebé el 100% dels nens, tanmateix tendeixen a desaparèixer a partir dels 10 anys; així, en els adults d’edats compreses entre 25 i els 50 anys, només es dóna en el 24’3% dels casos, i a partir d’aquesta edat, únicament en l’ 11’8%; en el cas de les dones la freqüència es dobla.
Quan la nutrició és contínua, no
apareixen les línies, mentre que quan els períodes d’hiponutrició són
estacionals, es fan molt evidents.
![]() |
Línies
de Harris en la tíbia d’un individu
Obesitat: L’obesitat
dóna lloc a una sobrecàrrega òssia, causada per
l’augment del pes corporal, i origina alteracions esquelètiques
especialment a
nivell de les articulacions, com és el cas de les artrosis. En els
nens, els
ossos es deformen més fàcilment, amb curvatura de les diàfisis i
desviacions de
les extremitats inferiors.
![]() |
![]() |
Aprimament biparietal: Aquesta alteració predomina majoritàriament en el sexe femení i es presenta habitualment coincidint amb la menopausa. Els ossos parietals s’aprimen de forma bastant simètrica, el gruix del teixit esponjós disminueix considerablement, arribant inclús a desaparèixer i en algunes ocasions el crani es perfora.
![]() |
Aprimament
biparietal d’un
individu.
Osteoporosi: Es caracteritza per una atròfia òssia secundària amb aprimament de les trabècules*. A la radiografia l’os es mostra menys dens, especialment els de la columna vertebral, les vèrtebres de la qual adopten una morfologia bicòncava, com en els peixos. És més freqüent en les dones a partir del climateri: en les de 49 anys al 7%, entre els 60 i els 64 anys afecta al 46%, i a partir d’aquesta edat al 78%.
![]() |
Mucopolisacaridosi: Alteracions
esquelètiques en les
extremitats. Hi han diferents modalitats segons les alteracions
esquelètiques:
Ex. Un individu exhumat ambuna típica braquimièlia, amb lesions
artrítiques als
dos canells.
![]() |