diumenge, 11 de març del 2012

Conceptes d'Antropologia. Cranis, ossos...

http://phobos.xtec.cat/ieselcastell/intranet/documents/treballs_recerca/tr1/conceptes.html







2. CONCEPTES D’ANTROPOLOGIA
L'antropologia —del grec άνθρωπος (home) i 'logos' (coneixement)— és l'estudi de la humanitat, incloent-hi els humans de totes les èpoques i totes les dimensions de la humanitat. En el nostre cas ens interessen els conceptes relacionats amb antropologia física i forense.
Segons l’American Board of Forensic Anthropology (ABFA) es considera l’antropologia forense com l’estudi i pràctica de l’aplicació dels mètodes de l’antropologia física en els processos legals
La base de l’antropologia forense, pel que fa a l’esquelet, consisteix en l’aplicació de la antropologia física amb l’ajuda de mètodes analítics biològics i de diagnòstic per a la imatge, iniciats en el segle passat per tal d’identificar les restes esquelètiques d’un individu. És freqüent que en ocasions es tracti d’un sol os trobat en un lloc insospitat, i el seu interès és determinar si correspon a un ésser humà o no.
2.1. Historia de l’antropologia forense

zvcb
Thomas Dwight (1878) publicà la primera guia sobre ús de restes òssies en medicina.
Ales Hrdlicka i Ernest A. Otón funden l’escola d’antropòlegs físics en el Smithsonian Institution
El gran impuls de l’antropologia forense es va donar entre el 1932 i el 1972, a causa dels conflictes bèl·lics com la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la guerra de Vietnam, que van donar com a resultat la mort de milers de soldats que a la fi dels conflictes es trobaven ja en estat d’esqueletització i es necessitava la seva identificació per a la seva repatriació.
Aquestes investigacions van ser molt importants per establir els primers patrons d’estudi com: els càlculs de l’edat de l’individu en morir ( edat anagràfica), diagnosi del sexe, càlcul d’alçada i altres tipus d’identificació.
Si a Europa i els Estats Units el progrés de l’antropologia forense es va donar com a conseqüència dels conflictes armats, a l’Amèrica llatina han estat els casos de violacions dels drets humans els que l’han impulsada.

Wilton Krogman
Entre el 1940 i el 1970 es publiquen diverses obres. En 1939 Krogman publicà Guide to the Identification of Human Skeletal Material, i al 1962 el tractat clàssic The Human Skeleton in Forensic Medicine.
El 1977 es crea l’ American Board of Forensic Anthropology (ABFA). A finals dels 80, a partir de l’experiència nord-americana i europea, es formen equips d’antropòlegs forenses a l’Amèrica llatina.
Actualment els antropòlegs forenses formen part activa en la identificació de restes orgànics no identificables a ull un. El Dr Ubelaker va afirmar que en el cas de la tragedia del 11 de setembre, la feina dels antropòlegs va ser primordial en la recuperació i classificació de les restes humanes. Els avenços en detecció bioquímica i genètica, juntament amb altres proves han millorat notablement l’exactitud d’aquestes proves, tant en el camp de l’antropologia forense com en el de la paleoantropologia.
2.2.- Conceptes d'osteologia
Tipus d'ossos
Ossos llargs: són els que tenen una dimensió de l’espai que predomina sobre les altres dues; per exemple: el fèmur o l’húmer. L’os llarg té una estructura heterogènia en què es poden diferenciar les extremitats anomenades epífisis (formades per teixit esponjós*), que contenen el moll de l’os, i la zona central o diàfisi (constituïda per teixit ossi compacte*), que en el seu interior té una cavitat medul·lar ocupada per una medul·la groga. La zona d’unió entre el cos i els extrems és la metàfisi.
Ossos plans: presenten més desenvolupament en dues dimensions i això fa que tinguin una forma plana i ampla, o bé que siguin incurvats en els extrems. En serien un exemple els que formen la volta del crani, l’omòplat, l’estèrnum,...
Ossos curts: estan desenvolupats igual en les tres direccions de l’espai i la seva forma és cúbica o cilíndrica. És el cas de les vèrtebres, i els carpians i tarsians.
 u
Tipus d'òssos (E. Subirà)
Plans per l'estudi dels òssos
Els termes superior (o cranial) i inferior (o caudal) s’utilitzen per indicar les parts segons es trobin cap al crani o cap a les extremitats (segons el tall transversal).

Els termes proximal i distal fan referència a la situació d’un punt de l’os segons miri cap el cap o cap a les extremitats.

Les expressions medial i lateral s’utilitzen segons la seva proximitat o llunyania a l’eix central del cos (eix sagital).

A partir del pla coronal, es defineixen les característiques en anteriors (o ventrals) i posteriors (o dorsals).
 
 dos
Plans d'estudi del cos (M. Sans)

2.3. Anatomia de l’esquelet
tres
Esquelets humans (E. Subirà)

Crani
Es poden distingir dues parts diferenciades: el neurocrani, que és el crani pròpiament dit, i recobreix l'encèfal* de l'exterior; i l'esplencnocrani, d'on sorgeixen les mandíbules. El crani, juntament amb els ossos de la cara, forma la calavera o cap ossi. Una calavera sense l'esplencnocrani és simplement un crani.
Ossos del neurocrani (8):
-          Frontal : presenta les arcades supercil·liars o supraorbitàries, i protuberàncies per determinar el sexe.

-          Temporal (2) :presenta els processos mastoïdeos on s’insereixen els músculs del coll, també s’estudien per la determinació del sexe. Als temporals s’obren els meats acústics externs.

-          Occipital : Hi trobem el foramem magnum (lloc de sortida de la medul·la), els còndils occipitals (articulacions amb la primera vertebra) i la protuberància occipital externa (on s’insereixen els músculs del coll).

-          Parietal (2) : amb protuberàncies i orificis nutricis.

-          Etmoide (situat a l’escotadura frontal): forma la base de les òrbites oculars.

-          Esfenoide : amb les ales de l’esfenoides.
Sutures cranials:
A excepció de la mandíbula, tots els ossos estan units a través de sutures, que són articulacions que no permeten mobilitat. Les sutures són importants per a la determinació del sexe:

-        Sutura coronal: uneix frontal amb parietals

-        Sutura sagital: uneix ambdós parietals.

-        Sutura lambdoidea: uneix parietals a occipital

-        Sutura basilar: uneix l’esfenoides amb l’ occipital
 
 tres
Sutures cranials (cnice.es)

Ossos de l’esplecnocrani:
-          Vómer: darrera de l’envà nasal.
-          Hiodes: a la base de la llengua.
-          Maxil·lar Inferior o Mandíbula
-          Nasal (2)
-          Lacrimal (2): al marge mig de les òrbites. 
-          Cornets Inferiors (2): dins la regió nasal.
-          Zigomàtic o Malar (2): als pòmuls.
-          Palatí (2): a la part posterior del paladar.
-      Maxil·lar superior (2): amb la mandíbula conté els alvèols i peces dentaries: 
Fórmula dental: es descriu comptant des dels incisius centrals cap a cada costat. En total 32 dents: 4 incisius, 2 canins, 4 premolars i 6 molars a cada maxil·lar . Exemples de fórmules dentàries (per cada hemimandibula) :
Fórmula d’un nen : 2I – 1C – 2PM.
Fórmula d’un adult: 2I – 1C – 2PM – 3M

    -   Ossos de l’oïda: Martell (2), enclusa (2) i estrep (2)
cua
Ossos del crani (Llibre BH)
cinc
Dentició (UAB)
Columna vertebral
Formada per les vertebres, articulades mitjançant discs cartilaginosos. Protegeix la medul·la espinal. Podem trobar les següents vertebres, formant dues curvatures (sacra i lumbar), que li donen forma de “S”.:
-          Vertebres  cervicals (7 vertebres): es troben a la curvatura cervical.
-          Vertebres  toràciques o dorsals (12 vertebres): es troben a la curvatura dorsal.
-          Vertebres  lumbars (5 vertebres): es troben a la curvatura lumbar. Curvatura lumbar
-          Sacre (5 vertebres sacres integrades o soldades).
-         Còccix (2-3 vertebres): atles, axis apòfisis                                         

dona


Costelles
Són ossos plans i corbats que s'articulen amb la columna vertebral. Tenen forma d'arc amb un cos amb dues cares, (externa i interna); dues vores, (superior i inferior); i dos extrems, (posterior i anterior).
Les costelles es divideixen en:
-      7 veritables, (articulades a l’estèrnum per cartílags independents)
-      3 falses, (articulades a l’estèrnum per cartílags unist a la 7à)
-          2 flotants, (no s’articulen a l’estèrnum i són més curtes.
cost

Cintures
Són les zones d’articulació al tronc de les extremitats:
-          Cintura escapular : d’on pengen les extremitats superiors, formada per dues clavícules dos omòplats i l’esternum.
-          Cintura pèlvica: formada per la pelvis.

Cintura escapular
·   Clavícula: Posseeix forma de S i presenta una part mitja o cos, una extremitat acromial o lateral (que s'articula amb l'acròmion a l'articulació acromiclavicular) i una extremitat medial o esternal (que s'articula amb l'estèrnum en l'articulació esternoclavicular). 
cla
. Omòplat: Es troba a la part posterior i superior de el tòrax; forma amb la clavícula l'esquelet de l'espatlla. S'articula amb la clavícula i amb l'húmer.
omop
Esternum
est
Cintura pèlvica
Coxal: format per la unió de tres ossos: íleon, isquion i pubis. Presenta diferències tant en el sexe com en l’edat.

coxal


Sacre: format per cinc vertebres soldades.

sac


Coxis:  format per la fusió de les vèrtebres coccigees ( 8 a 10).


Extremitats superiors
Húmer: S'articula a la part superior amb l'escàpula, per mitjà de l'articulació de l'espatlla, i a la part inferior amb el cúbit i amb el radi, per mitja de l'articulació del colze.

hum


Radi: S’articula per dalt amb l’húmer i el cúbit i per baix amb el cúbit, escafoides i semillunar.

ra


Cúbit: juntament amb el radi forma l'avantbraç.

cu

rma
da pels ossos del carp (7- 8 ossos), els metac
ma
arpians, i les falanges.

Extremitats inferiors
Fèmur: pertany al grup dels ossos llargs, és parell i asimètric. És l’ós més llarg de l’esquelet humà.
 

fem

Ròtulaés un os curt, esponjós en forma de triangle curvilini amb dues cares (anterior i posterior), una base, un vèrtex i dos cantons laterals. Es troba a la part anterior del genoll. S’articula amb els còndils del fèmur.

ro


Tíbia

ti

Peroné
Podem diferenciar: l’apòfisi estiloid (P1), el coll (P2), la cresta interósea (P3) i el malèol extern (P4)
.
Es troba a la part externa de la cama. S’articula per dins amb la tíbia i per baix amb el astragal.
Peu: està format per pels ossos del tars, metatarsians i les falanges.

peu

2.4. Paleopatologia
 2.4.1. Introducció.
La Paleopatologia és una especialitat mèdica; una ciència que estudia las malalties en els temps passats a través dels vestigis trobats en els ossos, restes orgàniques e immediacions a on es troben aquestes restes. En el nostre treball ens interessen aquells aspectes de la paleopatologia aplicables a la medicina forense actual.
En aquesta disciplina aconseguir proves documentals no és sempre senzill. Es necessiten tres operacions bàsiques:
1.      La primera maniobra és la de transportar l’objecte que ha de ser estudiat al lloc escaient perquè pugui ser examinat i manipulat. Les restes humanes solen ser fràgils i al transportar-les es poden deteriorar seriosament.
2.      Els objectes que la ciència examina (un crani, un fèmur, l’ADN) acostumen a tenir en la realitat tres dimensions, però les proves (els documents que el científic utilitza per defensar les seves idees) en solen tenir dues. Per això, necessita de manera habitual realitzar un procés d’aplanament. Haurà d’intentar allisar el crani, l’espinada, etc. Per aconseguir-ho utilitzarà la fotografia, la radiografia, l’escàner o la microfotografia.
       3. També caldrà realitzar gràfics que reflecteixin estructures              químiques o funcions biològiques, i per això utilitzarà          
           l’electrocardiograma, el proteïnograma, la gammagrafia o                l’anàlisi química.


2.4.2. Història de la Paleopatologia
 
Rudoldh Virchow ( 1821-1902) és el pare de la paleopatologia, però els seus estudis van ser accidentals, no sistemàtics, i no tenien per objecte primer la investigació de la malaltia a la prehistòria .
Sir Marc Armand Ruffer (1858-1917): va realitzar importants investigacions sobre la presència de lesions arterials en les mòmies.
La trepanació cranial prehistòrica fou descoberta per Pierre-Paul Broca (1824-1880). Al segle XX, una fita important va ser la publicació de l’obre de Roy L. Moodie, “Paleophatology” (1923), primera obra general dedicada a aquesta ciència.
Fins a mitjans dels anys 60 no va començar l’activitat paleopatològica a Espanya, amb l’excepció de Juan Bosch Millares, autodidacta.
     
aidan
Aidan Cockburn
eve
Eve Cockburn

Al 1971, Eve i Aidan Cockburn van fundar la Paleopathology Association, que acull paleopatòlegs de 35 països. Va desenvolupar important estudis amb la dissecció de mòmies egípcies i amb la col·laboració de nombrosos especialistes, va publicar l’obra “Mummies, Disease and Ancient Cultures”, 1980.
2.4.3. Tipus de patologies
Les patologies, segons el seu origen es poden classificar en general en els següents grups:
-          Malformacions i afeccions congènites
-          Malalties infeccioses i parasitàries
-          Tumors
-          Paleotraumatologia
-          Patologia osteoarticular
-          Osteopaties metabòliques

- Malformacions i afeccions congènites

Acondroplàsia: és una malaltia hereditària produïda per un defecte del creixement, a nivell dels cartílags de conjunció, que origina un tipus peculiar de nanisme, en el qual el cap i el tronc són normals, mentre que les extremitats són molt curtes; d’aquí que a aquests individus hom els anomeni “gegants asseguts”, ja que al primer cop d’ull passa inadvertida la seva curta talla.

- Osteopaties metabòliques

Escorbut: les hemorràgies subperiòstiques* se suposa que eren degudes a l’escorbut, i que el col·lapse d’aquesta malaltia va ser possiblement deguda a la fam. L’ hemorràgia subperiòstica és el risc més important de l’escorbut. Les hemorràgies curades es reconeixen per la calcificació dels hematomes. En els nens, els hematomes generalment van associats a fractures metafisàries*, que no es troben en els adults.
Raquitisme: és probable que el raquitisme sigui una malaltia recent, pròpia de les ciutats, perquè sembla haver estat poc habitual durant la prehistòria. La vida a l’aire lliure, afavoria la síntesi de la vitamina D, feia poc probable l’aparició d’aquesta malaltia, que únicament es trobaria present en països molt septentrionals amb escassa insolació. Una altre cosa és el cas dels esquimals, que normalment no pateixen raquitisme perquè la seva dieta inclou la ingestió de grans quantitats de fetge de peix.

Línies de Harris: consisteixen en unes línies horitzontals i transversals de condensació òssia, situades en la diàfisi dels ossos llargs pròxima a les metàfisis, la qual cosa es correlacionà amb un seguit de circumstàncies. Les línies es troben presents en gairebé el 100% dels nens, tanmateix tendeixen a desaparèixer a partir dels 10 anys; així, en els adults d’edats compreses entre 25 i els 50 anys, només es dóna en el 24’3% dels casos, i a partir d’aquesta edat, únicament en l’ 11’8%; en el cas de les dones la freqüència es dobla.
Quan la nutrició és contínua, no apareixen les línies, mentre que quan els períodes d’hiponutrició són estacionals, es fan molt evidents.                                            
            
linies
Línies de Harris en la tíbia d’un individu 
Obesitat: L’obesitat dóna lloc a una sobrecàrrega òssia, causada per l’augment del pes corporal, i origina alteracions esquelètiques especialment a nivell de les articulacions, com és el cas de les artrosis. En els nens, els ossos es deformen més fàcilment, amb curvatura de les diàfisis i desviacions de les extremitats inferiors.

                                                    
genu gen
  



Aprimament biparietal:
Aquesta alteració predomina majoritàriament en el sexe femení i es presenta habitualment coincidint amb la menopausa. Els ossos parietals s’aprimen de forma bastant simètrica, el gruix del teixit esponjós disminueix considerablement, arribant inclús a desaparèixer i en algunes ocasions el crani es perfora.

apbi
Aprimament biparietal  d’un individu.

Osteoporosi: Es caracteritza per una atròfia òssia secundària amb aprimament de les trabècules*. A la radiografia l’os es mostra menys dens, especialment els de la columna vertebral, les vèrtebres de la qual adopten una morfologia bicòncava, com en els peixos. És més freqüent en les dones a partir del climateri: en les de 49 anys al 7%, entre els 60 i els 64 anys afecta al 46%, i a partir d’aquesta edat al 78%.
 
oste
Fèmur amb grans exostosis en les vores condílies
Mucopolisacaridosi: Alteracions esquelètiques en les extremitats. Hi han diferents modalitats segons les alteracions esquelètiques: Ex. Un individu exhumat ambuna típica braquimièlia, amb lesions artrítiques als dos canells.

mu  
Brauimiela intesa amb “valgus” als avantbraçosi signes artrítics en els canells.

dimarts, 6 de març del 2012

Com fer un grafitti o Grafit


REALITZACIO GRAFIT:
-Per començar vam fer esbosos a classe, utilitzant la paraula
GRAFFITI”.
-Primerament, hem de dibuixar el que més o menys teniem fet al
esbosos, ho fem amb llapis.
-En el nostre cas començem pintant ambcolor verd, deixant alguns
espais en blanc per despres poder-ho pintar de color groc.
-Tot seguit fem les altres lletres amb color groc, també deixant
llocs en blanc per poder-ho pintar en color verd.
-Mentres s'estan secan les lletres que hem pintat, començem a
pintar les fletxes amb blau cel, anat en compte de no embrutar
res.
-Ho deixem reposar uns minuts i a continuació pintem el contorn
de les lletres amb negre per a que resaltin més.
-Ho deixem reposar i finalment li donem una última capa.

BIOGRAFIA:
-Va neixer a Roquetes el 25 de gener de 1964.
-És un dels il·lustrats Catalans mésinteresants.
-Es va llicenciar en Belles Arts a l'Universitat de Barcenona.
-Ell actualment viu i treballa a Barcelona.

PARLO D'AMOR:
Entre el centenar de artistes de més de 20 països Ignasi és l'unic Espanyol. La seva obra “Parlo d'amor” ja fa 19 anys que es troba als murs, és el simbol de la história mundial.
Es una obra autobiografica de 3 retrats intims que reflecteixen; l'amor, les experiencies i el treball de l'artista a la ciutat on va estar vivint durant 3 anys.
Aquesta obra és troba a Roquetes, la seva ciutat natal.
Però també es troba desde fa poc a un mur de Berlín que fa més de 1,5K.

Ignasi Blanch (Roquetes)


Hi ha una estranya relació entre Berlín, Olivia Newton John i los Chiripitifláuticos del capitán Tan. I el punt de connexió entre tots tres elements es diu Ignasi Blanch, dibuixant d’ofici i fll de Roquetes.
Tot plegat, aquesta és la història de com un nen de poble que dibuixava a totes hores, premiat pels Chiripitifláuticos televisius, acaba davant dels focus de mig món a Berlín, on, casualment, coneix una de les seves muses des que era adolescent: l’Olivia Newton John, de Grease. Final d’etapa en tots els sentits. Un viatge artístic i vital que l’ha dut de Roquetes a Berlín, on el 1989 va ser l’únic
artista de l’Estat espanyol escollit per pintar la seva obra al que quedava del mur de murs. Al seu poble, en tenen una rèplica. Ignasi Blanch ja ha tornat de la capital alemanya, on la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur l’ha posat davant de totes les càmares. “Hi ha més mitjans dels que mai hauria imaginat”. Ha estat al centre de totes les mirades, com a únic representant artístic de l’Estat a l’East-Side- Gallery, un projecte que, fa vint anys, va cedir 1,3 kilòmetres del mur a artistes de tot el món. Més enllà, però, del rebombori berlinès, la d’Ignasi Blanch és la història del nen que dibuixava a totes hores. Acostuma a dir el seu pare que el primer dibuix de l’Ignasi ja el van poder veure a Los chiripitifláuticos, el programa infantil que, als anys seixanta, quan encara ningú no havia sentitaparlar de zapping, es va convertir en tota una icona generacional. L’Ignasi només tenia cinc anys, i la presentadora María Luisa Seco va anunciar solemnement, davant l’eufòria familiar, que el nen “Ignacio Blanch” havia resultat vencedor en el concurs de dibuix que havien organitzat els de la tele. “No és només una anècdota. Encara veig tota la meva família saltant d’alegria a casa en sentir la María Luisa Seco… Per a mi allò va ser tot un estímul per seguir dibuixant més i més i, al final, això és el que he pogut fer tota la vida”, afirma. Aquell nen tenia un do. Però, malgrat tot, “és important saber que més enllà de les habilitats que tinguis, la vida sencera és un procés de formació en el que cal buscar nous punts de vista i noves maneres de mirar”, afegeix. I així va ser –en aquest cas, mirant una pel·lícula– que, a final dels anys setanta, l’Ignasi adolescent es va quedar captivat per Grease i per l’actriu protagonista, Olivia Newton John. “La música de la pel·lícula em va agradar però, a més, tinc una especial fixació amb els timbres de veu, i el de l’Olivia em va enganxar moltíssim”. Fins al punt que les cançons de Newton John han estat la banda sonora de la seva vida: “M'han acompanyat durant moltes hores de dibuix perquè el seu timbre de veu em dóna una enorme serenitat”, s’explica el roquetenc. D’aquí que, en saber que l'artista seria a Berlín els mateixos
dies de novembre, l’Ignasi no ho va dubtar: “Volia parlar amb ella simplement per dir-li que la seva música m’ha acompanyat al llarg de la meva vida i, alhora, en un acte de reciprocitat, fer-la partícep de la meva obra”. I se’n va sortir. Es van trobaraBerlín, i van xerrar i es van fer fotos. “I perami ha estat com tancar un cicle de la meva vida”, afirma. Almenys per aquest artista, tots els camins porten a Berlín.





Parlo d'amor
Entre el centenar de aristes de 20 països que van pintar sobre el mur de Berlín, només hi ha un Espanyol. Ell és Ignasi Blanch, i la seva obra “Parlo d'amor” ja fa 19 anys que il·lustra les parets d'aquest simbol de la história mundial. És tracta d'una obra outobiografica de tres retrats íntims que reflecteix l'amor, les experiencies i el treball de l'artista a la ciutat on va viure tres anys. Després de ser escollit a un cuncurs públic l'any 1990 i de deixar la seva empremta del mur, ell a tornat a Berlín per repintar el seu segment amb el motiu de 20 anys de la caiguda del mur.

diumenge, 4 de març del 2012

delta del ebre

http://es.scribd.com/doc/83819167

calendari de bomberos 2011/2012

http://es.scribd.com/doc/83818797

Enterrament a Ornans

http://es.scribd.com/doc/83818323

PARTICIPACIÓ DELS TREBALLADORS EN L'EMPRESA

http://es.scribd.com/doc/83818600

Power point de la Esclerosis Múltiple

http://es.scribd.com/doc/83816892

Esclerosis Múltiple (EM)


   ESCLEROSIS
                    MÚLTIPLE



Índex
Pàg

  • Introducció ................................................................................ 3
  • Definició ..................................................................................... 3
  • Tipus ........................................................................................... 4
  • Característiques ...................................................................... 5
  • Etiologia o causes .................................................................... 6
  • Prevenció o tractament .......................................................... 7
  • Simptomes ................................................................................. 8
  • Gent que té o ha tingut EM ................................................... 9/12
  • Vocabulari .................................................................................. 13
  • Vídeos ......................................................................................... 14
  • Conclusió .................................................................................... 15
  • Fons d'informació .................................................................. 16




Introducció
És una malaltia neurodegenerativa que afecta a la mielina, pot apareixer en el cervell com en la médula. Una de les causes es la pèrdua de la mobilitat. No té cura però existeix una medicació eficaç.


Definició
L'esclerosis múltiple o esclerosi de plaques, malaltia neurodegenerativa, que una de les conseqüencies es que acabarà utilitzant la cadira de rodes perquè redueix la mobilitat. Són plaques que apareix en el cerbell com en la médula. Depen del nervi on vaigui a parar pues et pot afectar a la mobilitat, et pot afectar a la memoria, et pot afectar a la sensibilitat...
La pèrdua de mobilitat i sensibilitat impedeix fer coses qüotidianes. Al perdre sensibilitat, les coses es cauen, hi han coses que no pots fer, perts força sobretot en el canyell.
També la vida familiar s'ha vist recentida, ja que no estas tant actiu, et sens débil.
Es desconeixen les causes que la produeixen. Només pot ser diagnosticada amb fiabilitat mitjançant una autòpsia post-mortem o una biòpsia, encara que existeixen criteris no invasius per diagnosticar-la amb acceptable certesa.
La esclerosis múltiple no te cura encara que existeix una medicació eficaç i la investigació sobre les seves causes, però els afectats lluiten per millorarla seva calitat de vida, per això avui en el seu dia mundial demanden a l'administració, que es reconegui un 33% de minusvalia asociada al diagnostic i que es fiquen en marxa unitats especialitzades en cada hospital.
Pot presentar una sèrie de símptomes que apareixen en brots o que progressen lentament al llarg del temps.
Tipus
Es distingeixen diversos subtipus d'esclerosi múltiple i molts afectats presenten formes diferents de la malaltia amb el pas del temps, a causa de que es una malaltia degenerativa.
EM amb recaigudes o remissions: En aquesta forma d'EM hi ha recaigudes imprevisibles durant les quals apareixen nous símptomes o els símptomes existents s'agreugen. Això pot tenir una durada variable i hi ha una remissió parcial i fins i tot una recuperació total. La malaltia pot romandre inactiva durant mesos o anys.
EM benigna: Després d'un o dos brots amb recuperació completa, aquesta forma de EM no empitjora amb el temps i no hi ha incapacitat permanent. L'EM benigna només es pot identificar quan hi ha una incapacitat mínima als 10-15 anys del començament, i inicialment haurà estat qualificada com EM amb recaigudes o remissions. L'EM benigna tendeix a estar associada amb símptomes menys greus al començament.
EM progressiva secundària: En algunes persones que tenen inicialment EM amb recaigudes i remissions, es desenvolupa posteriorment una incapacitat progressiva en el curs de la malaltia, sovint amb recaigudes superposades.
EM progressiva primària: Aquesta forma de EM es caracteritza per l'absència d'atacs definits, però hi ha un començament lent i un empitjorament constant dels símptomes. Es produeix una acumulació de deficiències i incapacitat que pot estabilitzar-se en determinat moment o continuar durant mesos i anys.




Característiques
Es sospita que la causa de l'esclerosi múltiple es un virus o un antigen desconegut són els responsables que desencadenen, d'alguna manera, una anomalia immunològica, que sol aparèixer a una edat primerenca. Llavors el cos, per algun motiu, produeix anticossos contra la seva pròpia mielina. Això provoca, amb el pas del temps, l'aparició de lesions de desmielinación i, posteriorment, cicatrius en diferents punts del sistema nerviós central. La desmielinación pot afectar a zones diverses del sistema nerviós central i la diferent localització de les lesions és la causa de la variabilitat i multiplicitat dels símptomes.
Aquest mecanisme immunitari activa els glòbuls blancs del torrent sanguini, que entren en el cervell i debiliten els mecanismes de defensa d'aquest. Un cop al cervell, aquests glòbuls activen altres elements del sistema immunitari, de manera que ataquen i destrueixen la mielina. També hi ha proves que l'EM és més freqüent entre persones que tenen una susceptibilitat genètica. Aquestes teories són en realitat complementàries. Un virus comú pot activar el sistema immunitari del cos, fent que atac i destrueixi mielina del sistema nerviós central en una persona genèticament susceptible.




Etiologia o causes
Els seus orígens són desconeguts.

S'ha llançat la hipòtesi que pot ser produïda per una combinació de diversos factors genètics i medioambientales. Això inclou possibles infeccions virals o altres factors en la infantesa o durant l'embaràs que puguin preparar el sistema immunitari per a una reacció anormal més tard.

A nivell molecular, pot ser que hi hagi una similitud estructural entre una agent infecciós desconegut i components del sistema nerviós central, el que causaria confusió més tard en el sistema immunitari. Amb tot, encara no es coneix cap virus de l'esclerosi. Per descomptat, l'esclerosi múltiple no és contagiosa.

Altres hipòtesis propostes intenten establir relacions amb malalties vasculars. Recentment ha estat proposada una relació amb una malaltia vascular coneguda com insuficiència venosa cerebroespinal crònica.




Prevenció o tractament

No existeix cura per l'esclerosi múltiple. Però s'han trobat diversos medicaments que són eficaços en el seu tractament, frenant el desenvolupament de la malaltia i combatent els símptomes.
Només la variant remitent-recurrent té tractaments
aprovats per la FDA i l'EMEA. Actualment, són tres interferones, un conjunt de polipèptids anomenat Copaxone, un immunosupressor anomenat mitoxantrona i finalment un anticòs monoclonal anomenat Natalizumab i comercialitzat com Tysabri.

L'EM progressiva primària és molt difícil de tractar. Els corticoesteroides a altes dosis cada tres mesos poden tenir algun efecte. En principi no existeix un tractament preventiu efectiu per l'EM progressiva primària. El tractament dels símptomes, i la rehabilitació mitjançant fisioteràpia, teràpia ocupacional i logopèdia, tenen un paper important. És molt important, igualment, l'avaluació per part d'un neuropsicòleg per poder abordar qualsevol dèficit cognitiu que pogués instaurar.

Medicaments experimentals i teràpies alternatives es descriuen en l'article Tractament de l'esclerosi múltiple. L'estat de les teràpies experimentals, cridades "pipeline", poden ser consultades en llocs especialitzats.Una altra de les possibles vies per al tractament de l'esclerosi múltiple és el Concepte Bobath.

Símptomes
Els principals simptomes de l'Esclerosis múltiple són:
Cansament
Visió doble o borrosa
Problemes de la parla
Tremolor a les mans
Debilitat en els membres
Pèrdua de força o de sensibilitat en alguna part del cos
Vertigo o falta d'equilibri
Sensació de formigueig o entumiment
Problemes de control urinari
Dificultat per caminar o coordinar moviments





Gent que té o ha tingut EM
  • Miquel Martí i Pol:
Va néixer el 1929 a Roda de Ter, i va morir el 2003 a Osona. Era un poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que va haver de retirar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat que transmet serenitat. Són exemple d'això els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974) i Quadern de vacances (1976 ). El reconeixement públic li arriba amb la publicació en Llibres del Mall dels seus tres llibres de poesia L'arrel i l'escorça, El Llarg viatge i Amb vidres a la sang, així com amb Estimada Marta, el 1978. Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat les seves poesies. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües.
  • Stephen William Hawking
Va néixer el 8 de gener de 1942, 300 anys després de la mort de Galileu Galilei. Originari d'una família resident a Londres, els seus pares decidiren traslladar-se fins a Oxford per evitar els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Amb vuit anys, la seva família es va mudar a St Albans, un poble a uns 30 km al nord de la capital britànica, on als onze anys Stephen va anar a l'escola, i després al Col·legi Major Universitari a Oxford, l'antic col·legi del seu pare. Hawking volia estudiar matemàtiques, a pesar que el seu pare hauria preferit que estudiés medicina, però pel fet que les matemàtiques no podien estudiar-se al Col·legi Universitari va optar per estudiar física. Després de tres anys i no molt de treball se li va concedir el títol de primera classe amb honors en ciències naturals.
Posteriorment Hawking va anar a la Universitat de Cambrigde per a investigar cosmologia, perquè no hi havia ningú treballant en aquella àrea a Oxford en aquells moments. El seu supervisor va ser Denis Sciama, encara que ell havia desitjat quedar a càrrec de Fred Hoyle, que estava treballant a Cambridge. Després d'aconseguir el Doctorat va passar a ser Investigador, i més tard Professor als Col·legis Majors de Gonville i Caius. Després d'abandonar l'Institut d'Astronomia el 1973, Stephen va entrar al Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica, i des de 1979 ocupa el lloc de Professor titular de la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques. La càtedra va ser fundada el 1663 amb fons concedits al testament del Reverend Henry Lucas, el qual havia sigut membre del parlament per la Universitat. Va ser primer coberta per Isaac Barrow, i després, el 1669, per Isaac Newton. Aquest càrrec l'ha mantingut fins a l'1 de novembre de 2009, data en la qual va passar al també físic Michael Green.
  • Christopher Reeve
La vida de Christopher Reeve va canviar per sempre el 22 de maig de 1995, quan en una competició hípica a Culpepper, Virgínia, va caure del seu cavall en no poder superar un obstacle i es fractura les dues primeres vèrtebres cervicals.
Després de ser sotmès a una perillosa operació, només va poder recuperar la mobilitat dels dits de la mà esquerra, que va aconseguir articular amb molt d'esforç. Va col · laborar amb entusiasme desmesurat amb associacions com la Unesco, per lluitar per causes similars a la seva. També assistia al senat malgrat el seu estat per intentar que aquest permetés treballar amb cèl·lules mare embrionàries als investigadors per intentar aconseguir el major desig de Reeve, tornar a caminar.
Es va convertir en un orador motivacional i una icona de la lluita i el tremp davant l'adversitat i va crear la "Christopher and Dana Reeve Paralysis Foundation", que a més de lluitar pel desenvolupament de la investigació de la cura de malalties usant cèl lules mare, va buscar donar suport als que han quedat paraplègics o tetraplègics com ell, ja sigui per causes naturals o en accidents. La seva esposa Dana va ser suport fonamental perquè Reeve pogués recuperar emocionalment en els primers difícils moments d'aquesta dura etapa de la seva vida, ella va romandre com incondicional companya fins al seu decés guanyant-se l'estima, el respecte i l'admiració per la seva abnegació i coratge. En aquest difícil moment de la seva vida, Reeve li va dir a la seva esposa Dana Reeve que potser ell hauria suïcidar-se. Reeve mai més va pensar en el suicidio. Dana va adequar la casa a la granja per a la nova situació del seu marit i va deixar en segon pla la seva carrera.
Christopher Reeve gràcies a les cures i amor de llar va aconseguir assumir la seva condició de discapacitat i va realitzar conferències i fins i tot va recolzar la seva dona en diverses activitats d'índole professional. L'actor no va renunciar a la lluita i les seves conferències van ser un exemple de la lluita contra l'adversitat. Sempre va estar a l'avantguarda com a estendard dels estudis per a la cura de la paràlisi de la medul · la espinal. Reeve fins i tot va arribar a oferir el seu cos per a experiments de neurotransmissors, en un d'ells li van implantar cel · electròniques que generaven polsos elèctrics que estimulaven la reacció reflecteix i que li feien moure les seves extremitats de manera robòtica, va fer una presentació en públic, però això no va prosperar. Dana va recolzar públicament el senador John Kerry com a candidat a la presidència, però George Bush Jr va suspendre el 2001 l'ús dels diners dels contribuents per a l'estudi de cèl·lules embrionàries.
A mesura que passava el temps, el seu organisme s'anava deteriorant, li van aparèixer escares i els seus músculs sense to començar a atrofiar definitivament. Es va fer susceptible a patir infeccions.
El 2003 i 2004, va tenir diverses infeccions serioses; recuperant de tres mentre que l'última va ser fatal per a ell. L'octubre de 2004, estava sent tractat per un problema d'hipotensió causat per sèpsia. El 9 d'octubre, Reeve es va sentir bé i va estar amb el seu fill Will. Aquesta nit, va tenir un atac cardíac després de rebre un antibiòtic per la infecció. Entra en coma i és portat a l'Hospital North Westchester a Mount Kisco, Nova York. Divuit hores després, el diumenge 10 d'octubre de 2004, mor als 52 anys. El seu doctor, John McDonald, creu que va ser una reacció adversa a l'antibiòtic que li causa la seva deceso.2 Un servei commemoratiu per a ell es va celebrar a l'Església Unitària a Westport, Connecticut, on ell i la seva dona havien asistido.3 Un any després de la seva mort, la fundació creada per ell, Centre de Recerca Reeve-Irvine de la Universitat de Califòrnia (EUA), va aconseguir reparar lesions medul·lars de ratolins usant cèl·lules mare provinents del teixit nerviós d'éssers humans.




Vocabulari
Mielina: Substància greixosa, blana, que forma la beina de les fibres nervioses mielíniques.
Malaltia neurodegenerativa: Trastorns cognitius que es deuen a un augment en els processos de mort cel·lular, reduint el nombre de neurones i generant canvis en la conducta.
Medul·la espinal: és un cordó nerviós, blanc i cilíndric tancat dintre de la columna vertebral. La seva funció més important és conduir, mitjançant les vies nervioses que està formada, el corrent nerviós que condueix les sensacions fins al cervell i els impulsos nerviosos que duu les respostes del cervell als músculs.
Cervell: És un òrgan de la part avant superior de l'encèfal i el centre supervisor del sistema nerviós central en tots els vertebrats i molts invertebrats. Alguns animals com les meduses o les estrelles de mar tenen, en canvi, un sistema nerviós descentralitzat sense cervell, i altres, com les esponges, no tenen cap sistema de manera que distribueixen aquesta funció supervisora entre diferents ganglis.
Hipòtesi: És una proposició acceptable que s'ha fet a través de la recollida d'informació i dada s, encara que no estigui confirmada, serveix per respondre de forma temptativa a un problema amb base científica.
Brots: És una classificació utilitzada en epidemiologia per descriure un grup petit, localitzat de gent o d'altres organismes infectats amb una malaltia. Aquests grups es limiten sovint a un poble o una àrea petita. Dos casos d'una malaltia transmissible associats en el temps i l'espai són normalment suficients de constituir un brot. Els brots també es poden referir a epidèmies, que afecten una regió en un país o un grup de països, o pandèmies, que descriuen brots de malaltia globals.
Nervi: És una estructura en forma de cordó constituïda per un conjunt d'axons, agrupats en fibres nervioses i reunides i associades en fascicles per mitjà de teixit conjuntiu. Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d'ells es transmeten impulsos nerviosos.
EM: Esclerosis múltiple.

Vídeos

Hi han vídeos que m'han ajudat a aclarir millor el concepte de l'esclerosis múltiple, els vídeo que m'han fet servir de referencia son aquest:
                                           http://www.youtube.com/watch?v=LilfdYpFUas



Conclusió
-És una malaltia que en la societat es un poc desconeguda, ja que es veuen pocs casos.
-Amb aquest treball m’ha servit per averiguar i saber coses noves, abans si algú hem preguntés que es l’esclerosis múltiple, sol sabria dir que es un problema dels ossos, i amb aquest treball puc dir que l’esclerosis múltiple es un augment de plaques que apareixen en el cervell i que ens pot afectar en la memòria, sensibilitat, mobilitat, etc. Tot depenen del nervi en el qual ens afecti.
-He de dir que no m’ha sigut fàcil entendre aquest tema, ja que la informació que he buscat era complicada i escassa. Tot i això, finalment ho he pogut entendre i explicar-ho, el que m’ha ajudat més ha sigut la referència dels vídeos que ai cercat al google.
-Hem va passar tres coses:
  1. El primer treball que vaig fer se’m va barrar tot, i estava casi acabat faltava ficar la conclusió, la biografia, les imatges, el vocabulari i poca cosa més. No ho vaig poder guardar-ho, perquè l’ordenador se li va apagar la bateria i llavors el document es va apagar amb ell, no el vaig poder recuperar, hem va donar molta “ràbia” perquè havia passat moltes hores amb el treball. En resum, que aquest es el segon treball, i en aquest cada cosa que he escrit ho he anat guardant.
  2. Fent el treball hem vaig donar conte que ja havíem fet un altra feina sobre tres famosos que també els ai ficat, perquè he pensat que també es important ficar algun que altre exemple.
  3. La búsqueda de les imatges ha sigut escassa, i el perquè no el se, però suposo que deu ser perquè aquesta malaltia no es “molt comuna” entre la societat.



Fons d'informació