dimarts, 24 d’abril del 2012

TÈCNIQUES DE FER EL LLIT


Pràctica: TÈCNIQUES DE FER EL LLIT               
Crèdit: C3 Unitat didàctica: UD – 2
                  

Nº pràctica: 1

 
Material necessari:

Guants d’un sol ús         Coixinera                 Xopador               Llençol de baix

   Travesser                  Llençol de dalt        Manta                   Vànova
Protocol d’actuació: LLIT OCUPAT

  1. Preparem el material en ordre de posició.
  2. Hem rento les mans i tot seguit hem poso els guants.
  3. Informo al pacient.
  4. Col·loquem el separador, per a mantenir la intimitat del pacient.
  5. Tot seguit col·loquem la barana i posem al pacient en posició decúbit lateral.
  6. Procurarem en tot moment que el pacient no quedi destapat, i que el llençol de dalt ens quedi fora per a que quan voltegéssim al pacient no ens quedi enganxat.
  7. Voltejar poc a poc el llençol de baix, el travesser i el xopador, per a que ens quedi ven comprimit el més prop o baix del pacient, intentant que no toqui molt a la roba bruta.
  8. Col·locar el xopador, tenint en compte que després hem de voltar al pacient i s’haurà d’estirar.
  9. Damunt del xopador va el llençol de baix i l’hem de ficar de la mateixa forma, però vigilant que el xopador no es mogui del lloc. Llavors farem les dues mitres, procurant que no ens quedi cap arruga.
  10. I per sobre el llençol de dalt, posarem en travesser enganxant-ho a baix. Evitar en tot moment les arrugues.
  11. Tot seguit col·locarem l’altra barana i posarem al pacient en posició decúbit supí.
  12. Continuadament baixarem la primera barana que hem pujat i posarem al pacient en la posició de decúbit lateral.
  13. Llavors retirem els llençols enrollant-los, per tal de no “contaminar” els llençols nets. Quan ja els hem tret els hem de deixar al lloc de la roba bruta.
  14. Tot seguit agafem el xopador i l'estirem.
  15. Després estirarem el llençol de baix, parant en conte que no quedi ninguna arruga i li farem les altres dues mitres.
  16. Acontinuació agafarem el travesser i el tensarem de tal forma que no ens quedin arrugues, després el posarem a baix del llit. Posarem al pacinet en posició de decúbit supí, i baixarem la barana.
  17. Agafarem el llançol de dalt net i el deixarem al pit del pacient per a que en cap moment ens quedi destapat, després poc a poc li anirem retirant cap a baig i a la vegada li anirem traent el llançol brut. Llavors fem les dues mitjes mitres a la zona de baix (als peus).
  18. Col·loquem la manta i fem les dues mitjes mitres. I si es necessari col·loquem la vànova i també fem les dues mitjes mitres a la zona dels peus.
  19. Si es precis canviar la coixinera la canviem.
     
    Observacions: 
  20. El més important i que mai ens ho hem de deixar és, frenar el llit o llitera.
  21. Mantenir totalment la intimitat del pacient.
  22. Tenir cura a l'hora de fer el llit, que no quedi alguna arruga que a la llarga pugui ser perjudicial per al pacient.
  23. Informar en tot moment al pacient.
     

    Nº pràctica: 2

    Material necessari:

    Guants d’un sol ús         Coixinera                 Xopador               Llençol de baix

       Travesser                  Llençol de dalt        Manta                   Vànova
    Protocol d’actuació: LLIT DESOCUPAT (obert)

  24. Preparem el material en ordre de posició.
  25. Teiem el coixi i canviem la coixinera i la deixarem al contenedor de la roba bruta (si es precis).
  26. Retirarem la vànova i la manta.
  27. Poc a poc, anirem anrevoltillant els llençols (el llençol de dalt, el traveser, el llençol de baix i xopador). Els deixarem al contenedor de la roba bruta.
  28. Agafarem el xopador i el col·locarem al centre del llit (a la zona del puvis).
  29. Després ficarem el llençol de baix, es posa del centre i s'hagaffem les puntes i llavors es desplega, fem les 4 mitres intentant que no ens quedi cap arruga.
  30. Amb el travesser farem el mateix que amb el xopador, és a dir, col·locarem el travesser al centre.
  31. Agafem el llençol de dalt i el col·loquem al mig del llit i el despleguem per les puntes, deixem un poc més de llençol a dalt per fer la girada després, i realitzem les dues mitjes mitres a la zona dels peus.
  32. Farem el mateix amb la manta però no en deixarem a la zona de dalt per a fer la girada. Farem les dues mitjes mitres a la zona dels peus.
  33. I finalment agafarem la vànova la desplegarem a lo llarg agafant les puntes, deixarem uns quatre dits que passen de la manta per després poder girar-ho, i col·locaro entre la manta i el llençol de dalt. Farem les dues mitjes mitres a la zona dels peus.
  34. Llavors farem la girada al llençol de dalt.
  35. Col·loquem el coixí amb la coixinera neta.
LLIT DESOCUPAT (tancat)
  1. Preparem el material en ordre de posició.
  2. Teiem el coixi i canviem la coixinera i la deixarem al contenedor de la roba bruta (si es precis).
  3. Retirarem la vànova i la manta.
  4. Poc a poc, anirem anrevoltillant els llençols (el llençol de dalt, el traveser, el llençol de baix i xopador). Els deixarem al contenedor de la roba bruta.
  5. Agafarem el xopador i el col·locarem al centre del llit (a la zona del puvis).
  6. Després ficarem el llençol de baix, es posa del centre i s'hagaffem les puntes i llavors es desplega, fem les 4 mitres intentant que no ens quedi cap arruga.
  7. Amb el travesser farem el mateix que amb el xopador, és a dir, col·locarem el travesser al centre.
  8. Agafem el llençol de dalt i el col·loquem al mig del llit i el despleguem per les puntes, deixem un poc més de llençol a dalt per fer la girada després, i realitzem les dues mitjes mitres a la zona dels peus.
  9. Farem el mateix amb la manta però no en deixarem a la zona de dalt per a fer la girada. Farem les dues mitjes mitres a la zona dels peus. Agafarem el llençol de dalt i farem el gir per sobre la manta.
  10. I finalment agafarem la vànova la desplegarem a lo llarg agafant les puntes, deixant bastant de tros per a despres poder fer el gir amb el coixí i farem les dues mitjes mitres. A la part que hem deixat a la zona de dalt l'agafarem i la doblegarem, possarem a sobre el coixí, li pegarem la volta per a que el coixí ens quedi totalment tapat per la vànova.

Observacions:
  • Des d'un primer moment hem de frenat el llit.
  • Hem de tenir tot el material preparat ans de començar a fer el llit.
  • Depenent de quan haigui de venir el pacient a gitar-se el llit el farem d'una manera o d'unalta, i l'obrirem quan es tingui que gitar (és pot obrir de tres maneres diferents).




divendres, 20 d’abril del 2012

La sang


La sang és una suspensió de cèl·lules en un medi aquós, impulsada pel cor a través dels vasos sanguinis, amb l'objectiu de distribuir oxigen i nutrients als diferents teixits així com eliminar-ne els residus, entre altres funcions.

La sang té una gran varietats de funcions:
Funció respiratòria: Transporta oxigen (O2) des dels pulmons cap als diferents teixits i elimina l’anhídric carbònic.
Funció nutritiva: Transporta nutrients des de l’aparell digestiu cap als diferents teixits.
Funció excretora: Transporta els productes de secreció dels catabolisme cel·lular cap als òrgans cap on han de ser eliminats gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció.
Funció de regulació hormonal: Transporta les hormones cap a les cèl·lules diana.
Funció reguladora tèrmica: Distribueix calor per tot el cos per mantenir una temperatura constant.
Funció del manteniment del pH: Controla el pH constant al llarg del cos. El pH plàsmic normal és aproximadament de 7,4.
Funció de manteniment del volum intersticial: Conserva inalterat el volum del líquid contingut en el compartiment existent entre les cèl·lules dels teixits.
Funció defensiva: La sang protegeix l'organisme de les infeccions, ja que és la encarregada de transportar els glòbuls blancs que són encarregats de sistema immunitari.
Funció hemostàtica: Quan hi ha una lesió, la sang deté els seves pròpies ferides a través de les plaquetes.


La quantitat de sang d'una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.

Fracció forme 45% del total

Els glòbuls vermells o glòbuls rojos, hematies o eritròcits la seva concentració és de 94% de la fracció forme.
Són les cèl·lules de la sang més nombroses, la seva forma és de disc bicòncau (per augmentar la superfície de contacte), és flexible i deformable (per a passar pels capilars).
Les seves funcions son:
La hemoglobina té 4 cadenes polipeptídiques (globines) i 1 àtom de ferro.
L’aparell per saber si tenim anèmia detecta el ferro de la hemoglobina
També podem detectar si una persona ha fet dopping per millorar el seu rendiment físic
  • definir els grups sanguinis (per les glucoproteïnes que hi ha a la membrana plasmàtica)
Son els encarregats de transportar l'oxigen i el diòxid de carboni, aquest procés es realitza a través de la hemoglobina, una proteïna que conté grans quantitats de ferro i ocupa pràcticament tot el seu citoplasma, és la responsable de conferir a la sang aquest color vermell. A la membrana plasmàtica dels eritròcits hi ha les glucoproteïnes (CD) que defineixen els diferents grups sanguinis i altres identificadors cel·lulars.
Es formen a la medul·la òssia i són destruïts pels macròfags del sistema retícul endotelial passats uns 120 dies.
Hemoglobina
Article principal: Hemoglobina
L'hemoglobina (Hb o HGB) és una cromoproteïna constituida per:
  • Un grup prostètic anomenat HEM o HEMO (el qual dóna a la sang aquest color vermell característic) constituït al seu temps per 4 ferroporfines idèntiques. que cada una d'elles està comporta per un protoporfirina IX i un àtom de ferro en estat ferrós (Fe++).
  • Un grup proteic anomenat globina la qual consta de 4 cadenes polipeptiques, iguals 2 a 2. Cada una d'elles està constituïda per una mica de 140 aminoàcids.[9


Glòbuls blancs

La seva concentració es de l’1% de la fracció forme
Els leucòcits o glòbuls blancs són les úniques cèl·lules sanguínies amb nucli i les més grans. Hi ha 5 tipus diferents de leucòcits:
els neutròfils La seva funció principal és la fagocitosi,
els basòfils, La seva funció principal és induir el procés inflamatori alliberant, entre altres substàncies químiques, histamina
els eosinòfilsfacilitat amb la que es tenyeixen amb la eosina, ncarregats de modular les reaccions al·lèrgiques
els limfòcits són els efectors específics del sistema immunològic, exercint la immunitat adquirida cel·lular i humoral
Limfòcits B: Representen el 20-30% dels limfòcits i la seva funció és la fabricació d'anticossos, funcionen com a cèl·lules presentadores d'antigen.
Limfòcits T: Representen el 70-80% del limfòcits i són els responsables de la immunitat cel·lular, intervenen en la defensa contra els germen intracel·lular, lluiten contra el desenvolupament de la neoplàsia i són els responsables del rebuig en el trasplantaments d'òrgans.[
els monòcits. La seva funció principal és la fagocitosi.
Tenen una funció protectora ja que intervenen en el sistema immunitari. La seva concentració es troba entre 5.000 i 11.000 per mm3 fent que siguin les cèl·lules amb menys nombre. Es formen en la medul·la òssia i són destruïts pels macròfags del sistema retículo endotelial al cap d'uns dies, depenen el tipus de leucòcit que sigui.

Plaquetes

La seva concentració és de 5% de la fracció forme.
es plaquetes o trombocits són fragments d'unes cèl·lules anomenades megacariòcits, són les més petites de la sang, d'uns 3μm de diàmetre, no tenen nucli la la seva forma és ovalada o rodona. Dins seu hi ha varies substàncies que intervenen en la coagulació de la sang. El seu número aproximat ronda d'entre 140.000 a 400.000 per mm3 i es produeixen en la medul·la òssia i són destruïts pel macròfags del Sistema reticuloendotelial al cap de deu dies de la seva formació.

Fracció líquida 55% del volum de sang total

La fracció líquida o plasma sanguini és una suspensió aquosa de color groc transparent on estan immersos els elements formes, confecciona el 55% del volum de sang total.[7] El volum plasmàtic total és de 40-50 mL/kg.
El plasma sanguini està compost per un 90% d'aigua i un 10% de substàncies sòlides dissoltes:
Els components del plasma es formen en el fetge (albúmina i fibrinogen) i en les glàndules endocrines (hormones).
Quan el plasma se li retira el fibrinogen, se l'anomena sèrum.

Característiques físico-químiques

  • Viscositat: La viscositat és la resistència que ofereix un líquid alhora de deformar-se. Els dos factors que influeixen en la viscositat de la sang són: la concentració de cèl·lules i la concentració de proteïnes plasmàtiques. Així doncs un augment d'un o dels dos factor provoca una hiperviscositat i dificulten la circulació a través dels vasos sanguinis. La sang és un fluid no newtonià (la seva viscositat està influenciat per la pressió i la temperatura), té un moviment perpetu i pulsàtil i circula unidireccionalment.
  • Osmolaritat plasmàtica: L'osmolaritat plasmàtica normal està entre els 280 i els 300 mOsmol/kg d'aigua. Aquest depèn essencialment de la concentració d'ions de sodi, ja que és el solut més abundant.
  • pH: El seu valor de referència és d'aproximadament de 7,4.

Hematopoesi

L'hematopoesi és el procés de formació, desenvolupament i maduració dels elements formes de la sang a partir d'un precursor cel·lular comú i indiferenciat conegut com cèl·lula mare hematopoètica pluripotencial, unitat formadora de colònies o hemocitoblast. Les cèl·lules mare de la sang en un adult es troben en la medul·la òssia vermella i són les responsables de formar totes les cèl·lules i derivats cel·lulars que hi circulen. Les cèl·lules sanguínies són degradades per la melsa i els macròfags del fetge. Hi ha un equilibri entre la formació i la destrucció de cèl·lules sanguínies.
En un embrió, en un principi l'hematopoesi es dóna en el sac vitel·lí, posteriorment (5ena setmana) el fetge, realitza aquesta funció, la qual va minvant fins que el 5è mes deixa de fer-ho. El tercer òrgan en realitza-la és la melsa la qual deixa de fer-ho al 7è més. Finalment a partir del 4rt més de gestació i fins la resta de la vida el es dóna en la medul·lua òssia vermella.

Eritropoesi

Article principal: Eritropoesi
És el seguit de processos que condueixen a la formació dels eritròcits través de successives transformacions cel·lulars, que es van donant en cada divisió. En els adults es dóna al moll de l'os, en el fetus és una mielopoesi operativa. La diferenciació cel·lular tarda entre 2-3 dies en produir-se. Un eritròcit madur recorre durant la seva vida fins a 600 km i passen 120 dies abans d'eliminar-se.

Leucopoesi

Article principal: Leucopoesi
És la formació del leucòcits, són produït a partir del precursor limfoide, per una reducció del citoplasma respecte el nucli, el limfòcits B són sintetitzats totalment en la medul·la òssia mentre que els limfòcits T pateixen la maduració en el òrgans limfoides. Els limfòcits de granulats es desenvolupen a partir del precursor mieloide.

Trombopoesi

Article principal: Trombocitogènesi
És la formació de les plaquetes, són produïdes partir del precursor mieloide, la primera cèl·lula diferenciada és el megacarioblast, que dóna lloc al promegacariocit que al seu temps dóna lloc al megacariòcit, cada una d'elles més gran que l'anterior, fins que el megacariòcit es divideix en 6 protoplaquetes que cada una donarà lloc a 6 -12 x 103 plaquetes.

Transport de gasos

L'oxigenació de la sang és mesura segons la pressió parcial de l'oxigen. 98,5% de l'oxigen és combinat amb l'hemoglobina. Només el 1,5% és físicament dissolt. La molècula d'hemoglobina és l'encarregada del transport d'oxigen en els mamífers i altres espècies.
Amb l'excepció de l'artèria pulmonar i l'artèria umbilical, i les seves venes corresponents, les artèries transporten la sang oxigenada des del cor i la lliuren al cos a través de les arterioles i els tubs capil·lars, on l'oxigen és consumit, després les venes transporten la sang desoxigenada de tornada al cor.
Sota condicions normals, en humans, l'hemoglobina en la sang que abandona els pulmons està al voltant del 96-97% saturat amb oxigen, la sang "desoxigenada" que retorna als pulmons està saturada amb oxigen en un 75%. Un fetus, rebent oxigen a través de la placenta, és exposat a una menor pressió d'oxigen (al voltant del 20% del nivell trobat en els pulmons d'un adult), és per això que els fetus produeixen una altra classe d'hemoglobina amb més afinitat a l'oxigen (hemoglobina F) per poder extreure la major quantitat possible d'oxigen del seu escàs subministrament.

Transport de diòxid de carboni

Quan la sang sistèmica arterial flueix a través dels capil·lars, el diòxid de carboni es dispersa dels teixits a la sang. Part del diòxid de carboni és dissolt a la sang. I, a la vegada una mica del diòxid de carboni reacciona amb l'hemoglobina per formar carboamino hemoglobina. La resta del diòxid de carboni és convertit en bicarbonat i ions d'hidrogen. La majoria del diòxid de carboni és transportat a través de la sang en forma d'ions de bicarbonat.

Transport d'ions d'hidrogen

Una mica de l'oxihemoglobina perd oxigen i es converteix en deoxihemoglobina. La deoxihemoglobina té una major afinitat amb H+ que l'oxihemoglobina per la qual cosa s'associa amb la majoria dels ions d'hidrogen.

Grups sanguinis

Article principal: Grup sanguini
Existeixen quatre grups sanguinis bàsics: A, B, AB i O (Tant + com -). Si a una persona amb un tipus de sang se li fa una transfusió d'un altre tipus, es pot emmalaltir greument i, fins i tot, morir. Això succeeix per la classificació dels grups sanguinis segons una franja anomenada aglutinogen, que hi ha al voltant dels eritròcits en la seva capa citoplasmàtica, que si capta un grup estrany de sang es pot destruir. Això pot provocar la destrucció de l'eritròcit, generant una reacció en cadena. A l'hora de fer transfusions, els hospitals busquen sang compatible amb la del pacient, és a dir, tracten obtenir el mateix tipus que la del pacient a través de centrífugues i reactius.
Cal destacar que entre els grups sanguinis de menys compatibilitat es troba el grup "AB" per contra el grup "O-" té compatibilitat amb tot tipus de sang, (negatius i positius) mentre que el "O +" té compatibilitat amb els tipus de sang positiva.
Hi ha 4 tipus de grups sanguinis en el sistema ABO:
  • Grup A: Amb antígens A en les glòbuls vermells i anticossos anti-B en el plasma.
  • Grup B: amb antígens B a les glòbuls vermells i anticossos anti-A al plasma.
  • Grup AB: amb antígens A i B a les glòbuls vermells i sense els anticossos anti-A ni anti-B en el plasma. Aquest grup es coneix com a "receptor universal de sang", ja que pot rebre sang de qualsevol grup.
  • Grup O: sense antígens A ni B a les glòbuls vermells i amb els anticossos anti-A i anti-B en el plasma.



Compatibilitat entre grups
Receptor
Donant
O-
O+
B-
B+
A-
A+
AB-
AB+
AB+
X
X
X
X
X
X
X
X
AB-
X

X

X

X

A+
X
X


X
X


A-
X



X



B+
X
X
X
X




B-
X

X





O+
X
X






O-
X









reqüències dels diferents grups ABO i Rh

Grup A Rh+
37 %
Grup AB Rh+
3 %
Grup A Rh-
9 %
Grup AB Rh-
0,5 %
Grup B Rh+
6 %
Grup O Rh+
35 %
Grup B Rh-
1,5 %
Grup O Rh-
8 %

quadre de compatibilitat

grup sanguini
pot donar a
por rebre de
A +
A+, AB+
O+, O-, A+, A-
A -
A+, AB+, A-, AB-
O-, A-
B +
B+, AB+
O+, O-, B+, B-
B -
B+, B-, AB+, AB-
O-, B-
AB + (Receptor universal)
AB+
Tots
AB -
AB+, AB-
AB-, A-, B-, O-
O +
A+, B+, AB+, O+
O+, O-
O - (Donant universal)
Tots
O-

Patologies

Trastorns generals

  • En el volum:
    • Una lesió pot causar una pèrdua de sang per hemorràgia. Un adult sa pot perdre gairebé el 20% del volum de sang (1L) abans de notar els primers símptomes, i el 40% del volum (2L) abans que entri en xoc. Les plaquetes amb la seva capacitat de coagulació són les encarregades d'aturar les hemorràgies.
    • La deshidratació pot reduir el volum de sang mitjançant la reducció del contingut d'aigua de la sang. Això poques vegades es traduiria en estat de xoc (a part dels casos molt greus), però pot provocar una hipotensió ortostàtica o un síncope.
  • En la circulació:
    • El xoc és la perfusió ineficaç dels teixits, i pot ser causada per una varietat de condicions incloent la pèrdua de sang, infecció, baix cabal cardíac.
    • L'arteriosclerosi redueix el flux de sang a través de les artèries, ja que estreta les artèries. Arteriosclerosi tendeix a augmentar amb l'edat, i la seva progressió es pot veure agreujada per múltiples causes com el tabaquisme, la hipertensió arterial, excés de lípids circulants (hiperlipidèmia), i diabetis mellitus.
    • La coagulació pot formar una trombosi, que poden obstruir els vasos.
    • Problemes amb la composició de la sang, l'acció de bombament del cor o l'estrenyiment dels vasos sanguinis pot tenir moltes conseqüències com la hipòxia (manca d'oxigen) dels teixits subministrats. El terme es refereix a la isquèmia del teixit que està insuficientment perfosos amb sang i l'infart es refereix a la mort del teixit (necrosi), el que pot passar quan el subministrament de sang ha estat bloquejat (o és molt insuficient).

Trastorns hematològics

Article principal: Hematologia
  • Anèmia: Disminució del nombre d'eritròcits, de la quantitat d'hemoglobina o del valor de l'hematòcrit. Hi ha diversos tipus d'anèmies, i les més freqüents són la ferropènica i l'associada amb malaltia crònica.
  • Leucèmia: Càncer caracteritzat per una proliferació anormal de cèl·lules sanguínies.
  • Policitèmia: Augment del nombre d'eritròcits, de leucòcits i de plaquetes.
  • Hemofília: Malalties hereditària ocasionada per la carència o defecte d'algun factor de coagulació que provoca hemorràgies constants difícils de contenir.

Intoxicació per monòxid de carboni

A part de l'oxigen, hi ha altres substàncies que es poden adherir a l'hemoglobina, i en alguns casos pot causar danys irreversibles en el cos. El monòxid de carboni, per exemple, és extremadament perillós quan és transportat a través de la sang pels pulmons per inhalació, ja que el monòcit de carboni, s'uneix irreversiblement a la hemoglobina i forma carboxihemoglobina, produint que hi hagi menys hemoglobina lliure en el torrent sanguini i per tant disminueix el transport d'oxigen. La intoxicació per monòxid de carboni pot estar produït per diferents motius com poden ser: estar en una habitació tancada, prop d'un foc o l'habit de fumar.

Mitologia relacionada

La sang ocupa un paper central en moltes mitologies, lligada a la vida, al naixement i a la menstruació. Per això molts pobles beuen sang (usualment després d'un ritual de sacrifici, sigui real o simbòlic, com la missa cristiana) o s'unten el cos amb ella, per lluitar contra la mort.
Com que la Bíblia prohibeix aquesta ingesta de sang (Levític 17,11), associada al paganisme, els jueus i els musulmans han incorporat rígides normes a la seva dieta, on els aliments s'han de preparar d'una manera especial per no ingerir la sang. Pel mateix motiu, els tesimonis de Jehovà refusen las transfusions.
Amb el temps, l'associació entre sang i paganisme va passar a ser entre sang i el dimoni (ésser que vol vessar la sang aliena, amb la violència) o beure-la. Probablement és un dels orígens del mite del vampir i totes les seves variants.
En les cultures del Japó i de la Xina, quan a una persona li surt sang del nas es diu que té desig sexual.
A l'antiguitat, era un dels quatre humors essencials, associat a persones vitals, hedonistes i a vegades violentes. La sang blava era una metàfora per parlar de la noblesa, ja que els nobles medievals estaven molt blancs de pell (no havien de treballar sota el sol) i se'ls veien clarament les venes sota la pell.
NTRODUCCIÓ A L'APARELL CIRCULATORI
L'aparell circulatori és el que transporta a les substàncies absorbides en el tub digestiu i al O2 als teixits, així com al CO2 als pulmons i altres productes metabòlics als ronyons. Intervé en la regulació de la temperatura i distribueix a les hormones i altres agents que regulen les funcions cel·lulars. La sang és el teixit encarregat de transportar aquestes substàncies per tot el cos. Està format pel cor i pels vasos sanguinis.
EL COR
El cor és un múscul buit, situat en el centre del tòrax, que bombeja sang cap a tot el cos , subministrant a les cèl·lules O2 i substàncies nutritives.
MORFOLOGIA
Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l'esquerre i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. Les vàlvules s'anomenen tricúspide la dreta i bicúspide o mitral l'esquerra. Els cors dels mamífers tenen una irrigació abundant i amb moltes mitocondries. (veure Annex 1)
FISIOLOGIA
El cor realitza uns moviments repetitius que s'engloben en el cicle cardíac. Aquest està compost per la diàstole (quan es relaxa i s'omplen les aurícules de sang), la sístole auricular (les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles corresponents a través de les vàlvules auriculo-ventriculars) i la sístole ventricular (les parets del ventricles es contrauen i la sang surt del cor per les artèries a través d'altres vàlvules). Cada cicle correspon a un batec i el cor, en condicions normals, batega entre 60-80 vegades per minut.
ELS VASOS SANGUINIS
Els vasos sanguinis constitueixen un sistema de tubs tancats que transporten sang a totes les parts del cos i la retornen al cor. Hi ha tres tipus de vasos diferents: les artèries, les venes i els capil·lars sanguinis.
LES ARTÈRIES
Són qualsevol dels vasos sanguinis, amb una excepció, que transporten sang oxigenada i aliment des del cor fins als teixits del cos. La excepció és l'artèria pulmonar, que porta sang poc oxigenada als pulmons perquè es realitzi l'intercanvi gasós i es carregui d'oxigen, deixant l'excés de CO2. L'artèria més gran del cos és l'aorta, que surt del ventricle esquerra. Les artèries són uns conductes musculars i elàstics, que han de transportar sang sota una gran pressió produïda pels batecs del cor. El pols és el resultat de l'alternança entre l'expansió i la contracció de l'artèria per l'efecte de l'intermitent bombeig de sang per part del ventricle dret. Les artèries cada vegada es van ramificant més i formen les arterioles. Cada artèria, no importa la mida, està formada per tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: és la més interna. Està formada per una làmina elàstica i per un teixit conjuntiu (endoteli) units per una membrana amb forats.
· Túnica mitja: format per cèl·lules de múscul involuntari i llis i fibres elàstiques en espirals.
· Túnica adventícia: formada per la làmina elàstica externa i fibres de col·lagen.
LES VENES
Són qualsevol dels vasos que transporten sang poc oxigenada cap a l'aurícula dreta, amb quatre excepcions, les quatre venes pulmonars que porten la sang oxigenada dels pulmons cap l'aurícula esquerra. Les grans venes són la cava inferior i la superior, i són formades per la successiva unió de petites venes (vènules). Les parets de les venes són més dilatables que les de les artèries, per tant poden mantenir-se dilatades i acollir una gran quantitat de sang al seu interior i per tant, és una gran reserva per si n'hi ha necessitat. Com les artèries estan formades de tres capes: (veure Annex 2)
· Túnica íntima: es diferencia de les artèries en què tenen a la part interior unes vàlvules que no permeten a la sang retrocedir i no hi ha cap membrana elàstica. (veure Annex 3). Sí que té endoteli.
· Túnica mitja: és més fina i conté menys teixit muscular però més fibres de col·lagen.
· Túnica adventícia: principalment és formada per teixit conjuntiu i és la capa més gruixuda.
Les venes són menys nombroses que les artèries, per tant suporten una pressió inferior.
ELS CAPIL·LARS SANGUINIS
Aquests vasos consisteixen en una capa de endoteli. N'hi ha com uns 10.000.000.000 microscòpics capil·lars pels quals hi ha un trànsit de substàncies (fluïts, nutrients, rebuigs) entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Tenen un diàmetre de 0.2 mm i la seva paret està formada per una cèl·lula i així permet el trànsit de substàncies ja que actua com una membrana semi-impermeable. Els capil·lars no són només que el producte final de la progressiva ramificació de les arterioles i l'inici de les vènules.
LA PRESSIÓ SANGUÍNIA
LA PRESSIÓ ARTERIAL
La pressió arterial és la força que efectua la sang sobre les parets arterials, gràcies a la qual pot circular per l'interior de l'arbre arterial i vèncer la dificultat que ofereix al seu pas la progressiva reducció del diàmetre, de la llum, que s'esdevé entre l'aorta i els capil·lars. (veure Annex 4). La pressió arterial s'origina fonamentalment a partir de les contraccions dels ventricles, que generen un flux intermitent de sang a l'interior de les grans artèries. Però les parets d'aquestes artèries són elàstiques, en primer lloc es disten de manera notable, recuperen després el diàmetre anterior i impulsen la sang cap a la resta de l'arbre arterial en un flux ininterromput. Sense la pressió arterial, la sang no podria circular en el nostre organisme. Científicament es pot dir que la pressió arterial és el producte del consum cardíac per la resistència perifèrica (resistència que ofereixen les parets del vasos sanguinis, per tant depèn del volum de sang, l'elasticitat de les parets, el diàmetre...) .
TIPUS
Hi ha dos tipus de pressió arterial: la màxima o sistòlica i la mínima o diastòlica. La màxima correspon a la pressió dins de l'artèria quan el cor realitza la sístole i el flux que surt del ventricle és màxim. La mínima, per tant, pertany al moment que el cor es troba en diàstole i el volum de sang que hi surt és mínim. (veure Annex 5). És per suposat que la sistòlica sempre és més alta que la diastòlica. Hi ha dos tipus més de pressió, encara que no són molt importants: la pressió del pols, que només és la diferència entre la sistòlica i la diastòlica (normalment és de 50 mm Hg); i la pressió mitja, que és la mitja de pressions a través de tot el cicle cardíac, i com que la sístole és més curta que la diàstole, la pressió mitja és una mica més petita que la part mitjana d'entre totes dues, i aproximadament es podria calcular sumant-li un terç de la pressió del pols a la diastòlica.
FACTORS ALTERADORS DE LA P.A.
La pressió arterial ve determinada per uns factors: la quantitat de sang que circula, el diàmetre dels vasos pels quals circula i la seva elasticitat, i la força amb la que el cor bombeja la sang. Per tant, qualsevol cosa que faci variar algun d'aquests factors modificarà la pressió. Quant més volum de sang hi ha, i quant més petit sigui el diàmetre de les artèries, més alta serà aquesta pressió. Els elements que modifiquen aquests factors són diversos: el sistema nerviós, els propis vasos sanguinis, algunes hormones, els canvis de posició, l'activitat física, l'ansietat, el dolor, el cansament, l'edat, el pes, el soroll, la gravetat (per causa seva la pressió de qualsevol vas que estigui per sobre del nivell del cor es troba disminuïda i els de per sota, es troba augmentada). (veure Annex 6)
LA PRESSIÓ VENOSA I CORONÀRIA
La pressió venosa central és la força exercida sobre les parets de les venes per part de la sang. És molt més baixa que la arterial ja que les seves parets són més dilatables i per tant si es realitza una força sobre d'elles, es dilaten més fàcilment no suportant tanta pressió. A vegades pot ser negativa, més baixa que l'atmosfèrica. Però és més elevada que la de les aurícules, i aquest fet permet que la sang pugui tornar al cor. Com a conseqüència, la pressió interna de les venes caves vénen determinades per la pressió en aquell moment de l'auricular, que varia durant el cicle cardíac. En canvi, la pressió ventricular és molt més alta i pot arribar a ser de quasi 300mm.Hg.
MESURA DE LA PRESSIÓ ARTERIAL
Quan es fa una mesura (o lectura) de la pressió arterial es donen dos nombres que corresponen a la màxima i a la mínima. El resultat es dona en mm Hg i indica fins a quin nivell, en mil·límetres, la pressió de la sang elevaria una columna de mercuri.
INSTRUMENTS DE MESURA
L'aparell de mesura és un esfigmomanòmetre de mercuri, que és més precís que l'aneroide. Els aparells electrònics són difícils de catalogar en termes de precisió a causa de la gran varietat. Els esfigmomanòmetres consten d'una mànega amb una cambra d'aire al seu interior, d'una bomba per omplir aquesta cambra i un sistema de mesura que en aquest cas és una columna de mercuri, però també pot ser un manòmetre. Les mesures de la mànega són molt importants, sent 30 cm. de llarg per 12 d'ample pels adults. L'esfigmomanòmetre és completat amb un estetoscopi per auscultar el pols del pacient. La mànega es col·loca al voltant del braç, que quedi justament per sobre del plec del colze, ja que hem de detectar el pols a l'artèria braquial.
DESCOBRIMENT DE LA PRESSIÓ ARTERIAL
El primer home que va demostrar que la sang circula per les artèries gràcies a una pressió i que la va mesurar sense cap precedent va ser el reverend Stephen Hales, a Anglaterra, l'any 1732. El que va fer va ser tallar l'artèria de la cuixa d'una somera mantenint-la estirada d'esquena a terra i va posar en comunicació aquesta artèria amb un tub vertical de tres metres de llargada. Llavors la sang va pujar fins a 2,70 metres d'alçària. Raonant va arribar a la conclusió que si sense pressió del fluid aquest no puja, llavors si puja és perquè té una pressió.

dijous, 12 d’abril del 2012

Tècniques de fer el llit (Llençols que no van en goma)


UD2 → L'ENTORN DEL PACIENT
  • NA1 → Condicionament de l'entorn (PDF)
  • NA2 → El llit. Tipus. (PDF)
  • NA3 → Tècniques de fer el llit


TÈCNIQUES PER FER EL LLIT (Llençols que no van en goma)



PEÇA
ÉS PLEGA..
AMB EL DRET..
EL LLIT ES POSA..
MITRES (cantons del llit)
2
LLENÇOL DE BAIX
A lo llarg 3 cops i dsp terços


A l'interior


A lo llarg


4 mitres
1
XOPADOR


A l'interior
Terç mig inferior


3
TRAVESSER
A lo ample 2cops






A l'interior
Obertura als peus


4
LLENÇOL DE DALT
A lo ample 3 cops i 2 meitats


A l'enterior






Obertura als laterals








2 mitja mitra
5
MANTA


A lo ample 2 cops






A l'interior
Obertura als laterals. Més baix que el llençol


2 mitja mitra
6
VÀNOVA (colcha)


A lo ample 3 cops 2 meitats


A l'interior


Obertura als laterals esquerres
2 mitja mitra
Llit obert: per sota la manta



EL DRET → fora
EL REVÉS → dintre

diumenge, 11 de març del 2012

Conceptes d'Antropologia. Cranis, ossos...

http://phobos.xtec.cat/ieselcastell/intranet/documents/treballs_recerca/tr1/conceptes.html







2. CONCEPTES D’ANTROPOLOGIA
L'antropologia —del grec άνθρωπος (home) i 'logos' (coneixement)— és l'estudi de la humanitat, incloent-hi els humans de totes les èpoques i totes les dimensions de la humanitat. En el nostre cas ens interessen els conceptes relacionats amb antropologia física i forense.
Segons l’American Board of Forensic Anthropology (ABFA) es considera l’antropologia forense com l’estudi i pràctica de l’aplicació dels mètodes de l’antropologia física en els processos legals
La base de l’antropologia forense, pel que fa a l’esquelet, consisteix en l’aplicació de la antropologia física amb l’ajuda de mètodes analítics biològics i de diagnòstic per a la imatge, iniciats en el segle passat per tal d’identificar les restes esquelètiques d’un individu. És freqüent que en ocasions es tracti d’un sol os trobat en un lloc insospitat, i el seu interès és determinar si correspon a un ésser humà o no.
2.1. Historia de l’antropologia forense

zvcb
Thomas Dwight (1878) publicà la primera guia sobre ús de restes òssies en medicina.
Ales Hrdlicka i Ernest A. Otón funden l’escola d’antropòlegs físics en el Smithsonian Institution
El gran impuls de l’antropologia forense es va donar entre el 1932 i el 1972, a causa dels conflictes bèl·lics com la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la guerra de Vietnam, que van donar com a resultat la mort de milers de soldats que a la fi dels conflictes es trobaven ja en estat d’esqueletització i es necessitava la seva identificació per a la seva repatriació.
Aquestes investigacions van ser molt importants per establir els primers patrons d’estudi com: els càlculs de l’edat de l’individu en morir ( edat anagràfica), diagnosi del sexe, càlcul d’alçada i altres tipus d’identificació.
Si a Europa i els Estats Units el progrés de l’antropologia forense es va donar com a conseqüència dels conflictes armats, a l’Amèrica llatina han estat els casos de violacions dels drets humans els que l’han impulsada.

Wilton Krogman
Entre el 1940 i el 1970 es publiquen diverses obres. En 1939 Krogman publicà Guide to the Identification of Human Skeletal Material, i al 1962 el tractat clàssic The Human Skeleton in Forensic Medicine.
El 1977 es crea l’ American Board of Forensic Anthropology (ABFA). A finals dels 80, a partir de l’experiència nord-americana i europea, es formen equips d’antropòlegs forenses a l’Amèrica llatina.
Actualment els antropòlegs forenses formen part activa en la identificació de restes orgànics no identificables a ull un. El Dr Ubelaker va afirmar que en el cas de la tragedia del 11 de setembre, la feina dels antropòlegs va ser primordial en la recuperació i classificació de les restes humanes. Els avenços en detecció bioquímica i genètica, juntament amb altres proves han millorat notablement l’exactitud d’aquestes proves, tant en el camp de l’antropologia forense com en el de la paleoantropologia.
2.2.- Conceptes d'osteologia
Tipus d'ossos
Ossos llargs: són els que tenen una dimensió de l’espai que predomina sobre les altres dues; per exemple: el fèmur o l’húmer. L’os llarg té una estructura heterogènia en què es poden diferenciar les extremitats anomenades epífisis (formades per teixit esponjós*), que contenen el moll de l’os, i la zona central o diàfisi (constituïda per teixit ossi compacte*), que en el seu interior té una cavitat medul·lar ocupada per una medul·la groga. La zona d’unió entre el cos i els extrems és la metàfisi.
Ossos plans: presenten més desenvolupament en dues dimensions i això fa que tinguin una forma plana i ampla, o bé que siguin incurvats en els extrems. En serien un exemple els que formen la volta del crani, l’omòplat, l’estèrnum,...
Ossos curts: estan desenvolupats igual en les tres direccions de l’espai i la seva forma és cúbica o cilíndrica. És el cas de les vèrtebres, i els carpians i tarsians.
 u
Tipus d'òssos (E. Subirà)
Plans per l'estudi dels òssos
Els termes superior (o cranial) i inferior (o caudal) s’utilitzen per indicar les parts segons es trobin cap al crani o cap a les extremitats (segons el tall transversal).

Els termes proximal i distal fan referència a la situació d’un punt de l’os segons miri cap el cap o cap a les extremitats.

Les expressions medial i lateral s’utilitzen segons la seva proximitat o llunyania a l’eix central del cos (eix sagital).

A partir del pla coronal, es defineixen les característiques en anteriors (o ventrals) i posteriors (o dorsals).
 
 dos
Plans d'estudi del cos (M. Sans)

2.3. Anatomia de l’esquelet
tres
Esquelets humans (E. Subirà)

Crani
Es poden distingir dues parts diferenciades: el neurocrani, que és el crani pròpiament dit, i recobreix l'encèfal* de l'exterior; i l'esplencnocrani, d'on sorgeixen les mandíbules. El crani, juntament amb els ossos de la cara, forma la calavera o cap ossi. Una calavera sense l'esplencnocrani és simplement un crani.
Ossos del neurocrani (8):
-          Frontal : presenta les arcades supercil·liars o supraorbitàries, i protuberàncies per determinar el sexe.

-          Temporal (2) :presenta els processos mastoïdeos on s’insereixen els músculs del coll, també s’estudien per la determinació del sexe. Als temporals s’obren els meats acústics externs.

-          Occipital : Hi trobem el foramem magnum (lloc de sortida de la medul·la), els còndils occipitals (articulacions amb la primera vertebra) i la protuberància occipital externa (on s’insereixen els músculs del coll).

-          Parietal (2) : amb protuberàncies i orificis nutricis.

-          Etmoide (situat a l’escotadura frontal): forma la base de les òrbites oculars.

-          Esfenoide : amb les ales de l’esfenoides.
Sutures cranials:
A excepció de la mandíbula, tots els ossos estan units a través de sutures, que són articulacions que no permeten mobilitat. Les sutures són importants per a la determinació del sexe:

-        Sutura coronal: uneix frontal amb parietals

-        Sutura sagital: uneix ambdós parietals.

-        Sutura lambdoidea: uneix parietals a occipital

-        Sutura basilar: uneix l’esfenoides amb l’ occipital
 
 tres
Sutures cranials (cnice.es)

Ossos de l’esplecnocrani:
-          Vómer: darrera de l’envà nasal.
-          Hiodes: a la base de la llengua.
-          Maxil·lar Inferior o Mandíbula
-          Nasal (2)
-          Lacrimal (2): al marge mig de les òrbites. 
-          Cornets Inferiors (2): dins la regió nasal.
-          Zigomàtic o Malar (2): als pòmuls.
-          Palatí (2): a la part posterior del paladar.
-      Maxil·lar superior (2): amb la mandíbula conté els alvèols i peces dentaries: 
Fórmula dental: es descriu comptant des dels incisius centrals cap a cada costat. En total 32 dents: 4 incisius, 2 canins, 4 premolars i 6 molars a cada maxil·lar . Exemples de fórmules dentàries (per cada hemimandibula) :
Fórmula d’un nen : 2I – 1C – 2PM.
Fórmula d’un adult: 2I – 1C – 2PM – 3M

    -   Ossos de l’oïda: Martell (2), enclusa (2) i estrep (2)
cua
Ossos del crani (Llibre BH)
cinc
Dentició (UAB)
Columna vertebral
Formada per les vertebres, articulades mitjançant discs cartilaginosos. Protegeix la medul·la espinal. Podem trobar les següents vertebres, formant dues curvatures (sacra i lumbar), que li donen forma de “S”.:
-          Vertebres  cervicals (7 vertebres): es troben a la curvatura cervical.
-          Vertebres  toràciques o dorsals (12 vertebres): es troben a la curvatura dorsal.
-          Vertebres  lumbars (5 vertebres): es troben a la curvatura lumbar. Curvatura lumbar
-          Sacre (5 vertebres sacres integrades o soldades).
-         Còccix (2-3 vertebres): atles, axis apòfisis                                         

dona


Costelles
Són ossos plans i corbats que s'articulen amb la columna vertebral. Tenen forma d'arc amb un cos amb dues cares, (externa i interna); dues vores, (superior i inferior); i dos extrems, (posterior i anterior).
Les costelles es divideixen en:
-      7 veritables, (articulades a l’estèrnum per cartílags independents)
-      3 falses, (articulades a l’estèrnum per cartílags unist a la 7à)
-          2 flotants, (no s’articulen a l’estèrnum i són més curtes.
cost

Cintures
Són les zones d’articulació al tronc de les extremitats:
-          Cintura escapular : d’on pengen les extremitats superiors, formada per dues clavícules dos omòplats i l’esternum.
-          Cintura pèlvica: formada per la pelvis.

Cintura escapular
·   Clavícula: Posseeix forma de S i presenta una part mitja o cos, una extremitat acromial o lateral (que s'articula amb l'acròmion a l'articulació acromiclavicular) i una extremitat medial o esternal (que s'articula amb l'estèrnum en l'articulació esternoclavicular). 
cla
. Omòplat: Es troba a la part posterior i superior de el tòrax; forma amb la clavícula l'esquelet de l'espatlla. S'articula amb la clavícula i amb l'húmer.
omop
Esternum
est
Cintura pèlvica
Coxal: format per la unió de tres ossos: íleon, isquion i pubis. Presenta diferències tant en el sexe com en l’edat.

coxal


Sacre: format per cinc vertebres soldades.

sac


Coxis:  format per la fusió de les vèrtebres coccigees ( 8 a 10).


Extremitats superiors
Húmer: S'articula a la part superior amb l'escàpula, per mitjà de l'articulació de l'espatlla, i a la part inferior amb el cúbit i amb el radi, per mitja de l'articulació del colze.

hum


Radi: S’articula per dalt amb l’húmer i el cúbit i per baix amb el cúbit, escafoides i semillunar.

ra


Cúbit: juntament amb el radi forma l'avantbraç.

cu

rma
da pels ossos del carp (7- 8 ossos), els metac
ma
arpians, i les falanges.

Extremitats inferiors
Fèmur: pertany al grup dels ossos llargs, és parell i asimètric. És l’ós més llarg de l’esquelet humà.
 

fem

Ròtulaés un os curt, esponjós en forma de triangle curvilini amb dues cares (anterior i posterior), una base, un vèrtex i dos cantons laterals. Es troba a la part anterior del genoll. S’articula amb els còndils del fèmur.

ro


Tíbia

ti

Peroné
Podem diferenciar: l’apòfisi estiloid (P1), el coll (P2), la cresta interósea (P3) i el malèol extern (P4)
.
Es troba a la part externa de la cama. S’articula per dins amb la tíbia i per baix amb el astragal.
Peu: està format per pels ossos del tars, metatarsians i les falanges.

peu

2.4. Paleopatologia
 2.4.1. Introducció.
La Paleopatologia és una especialitat mèdica; una ciència que estudia las malalties en els temps passats a través dels vestigis trobats en els ossos, restes orgàniques e immediacions a on es troben aquestes restes. En el nostre treball ens interessen aquells aspectes de la paleopatologia aplicables a la medicina forense actual.
En aquesta disciplina aconseguir proves documentals no és sempre senzill. Es necessiten tres operacions bàsiques:
1.      La primera maniobra és la de transportar l’objecte que ha de ser estudiat al lloc escaient perquè pugui ser examinat i manipulat. Les restes humanes solen ser fràgils i al transportar-les es poden deteriorar seriosament.
2.      Els objectes que la ciència examina (un crani, un fèmur, l’ADN) acostumen a tenir en la realitat tres dimensions, però les proves (els documents que el científic utilitza per defensar les seves idees) en solen tenir dues. Per això, necessita de manera habitual realitzar un procés d’aplanament. Haurà d’intentar allisar el crani, l’espinada, etc. Per aconseguir-ho utilitzarà la fotografia, la radiografia, l’escàner o la microfotografia.
       3. També caldrà realitzar gràfics que reflecteixin estructures              químiques o funcions biològiques, i per això utilitzarà          
           l’electrocardiograma, el proteïnograma, la gammagrafia o                l’anàlisi química.


2.4.2. Història de la Paleopatologia
 
Rudoldh Virchow ( 1821-1902) és el pare de la paleopatologia, però els seus estudis van ser accidentals, no sistemàtics, i no tenien per objecte primer la investigació de la malaltia a la prehistòria .
Sir Marc Armand Ruffer (1858-1917): va realitzar importants investigacions sobre la presència de lesions arterials en les mòmies.
La trepanació cranial prehistòrica fou descoberta per Pierre-Paul Broca (1824-1880). Al segle XX, una fita important va ser la publicació de l’obre de Roy L. Moodie, “Paleophatology” (1923), primera obra general dedicada a aquesta ciència.
Fins a mitjans dels anys 60 no va començar l’activitat paleopatològica a Espanya, amb l’excepció de Juan Bosch Millares, autodidacta.
     
aidan
Aidan Cockburn
eve
Eve Cockburn

Al 1971, Eve i Aidan Cockburn van fundar la Paleopathology Association, que acull paleopatòlegs de 35 països. Va desenvolupar important estudis amb la dissecció de mòmies egípcies i amb la col·laboració de nombrosos especialistes, va publicar l’obra “Mummies, Disease and Ancient Cultures”, 1980.
2.4.3. Tipus de patologies
Les patologies, segons el seu origen es poden classificar en general en els següents grups:
-          Malformacions i afeccions congènites
-          Malalties infeccioses i parasitàries
-          Tumors
-          Paleotraumatologia
-          Patologia osteoarticular
-          Osteopaties metabòliques

- Malformacions i afeccions congènites

Acondroplàsia: és una malaltia hereditària produïda per un defecte del creixement, a nivell dels cartílags de conjunció, que origina un tipus peculiar de nanisme, en el qual el cap i el tronc són normals, mentre que les extremitats són molt curtes; d’aquí que a aquests individus hom els anomeni “gegants asseguts”, ja que al primer cop d’ull passa inadvertida la seva curta talla.

- Osteopaties metabòliques

Escorbut: les hemorràgies subperiòstiques* se suposa que eren degudes a l’escorbut, i que el col·lapse d’aquesta malaltia va ser possiblement deguda a la fam. L’ hemorràgia subperiòstica és el risc més important de l’escorbut. Les hemorràgies curades es reconeixen per la calcificació dels hematomes. En els nens, els hematomes generalment van associats a fractures metafisàries*, que no es troben en els adults.
Raquitisme: és probable que el raquitisme sigui una malaltia recent, pròpia de les ciutats, perquè sembla haver estat poc habitual durant la prehistòria. La vida a l’aire lliure, afavoria la síntesi de la vitamina D, feia poc probable l’aparició d’aquesta malaltia, que únicament es trobaria present en països molt septentrionals amb escassa insolació. Una altre cosa és el cas dels esquimals, que normalment no pateixen raquitisme perquè la seva dieta inclou la ingestió de grans quantitats de fetge de peix.

Línies de Harris: consisteixen en unes línies horitzontals i transversals de condensació òssia, situades en la diàfisi dels ossos llargs pròxima a les metàfisis, la qual cosa es correlacionà amb un seguit de circumstàncies. Les línies es troben presents en gairebé el 100% dels nens, tanmateix tendeixen a desaparèixer a partir dels 10 anys; així, en els adults d’edats compreses entre 25 i els 50 anys, només es dóna en el 24’3% dels casos, i a partir d’aquesta edat, únicament en l’ 11’8%; en el cas de les dones la freqüència es dobla.
Quan la nutrició és contínua, no apareixen les línies, mentre que quan els períodes d’hiponutrició són estacionals, es fan molt evidents.                                            
            
linies
Línies de Harris en la tíbia d’un individu 
Obesitat: L’obesitat dóna lloc a una sobrecàrrega òssia, causada per l’augment del pes corporal, i origina alteracions esquelètiques especialment a nivell de les articulacions, com és el cas de les artrosis. En els nens, els ossos es deformen més fàcilment, amb curvatura de les diàfisis i desviacions de les extremitats inferiors.

                                                    
genu gen
  



Aprimament biparietal:
Aquesta alteració predomina majoritàriament en el sexe femení i es presenta habitualment coincidint amb la menopausa. Els ossos parietals s’aprimen de forma bastant simètrica, el gruix del teixit esponjós disminueix considerablement, arribant inclús a desaparèixer i en algunes ocasions el crani es perfora.

apbi
Aprimament biparietal  d’un individu.

Osteoporosi: Es caracteritza per una atròfia òssia secundària amb aprimament de les trabècules*. A la radiografia l’os es mostra menys dens, especialment els de la columna vertebral, les vèrtebres de la qual adopten una morfologia bicòncava, com en els peixos. És més freqüent en les dones a partir del climateri: en les de 49 anys al 7%, entre els 60 i els 64 anys afecta al 46%, i a partir d’aquesta edat al 78%.
 
oste
Fèmur amb grans exostosis en les vores condílies
Mucopolisacaridosi: Alteracions esquelètiques en les extremitats. Hi han diferents modalitats segons les alteracions esquelètiques: Ex. Un individu exhumat ambuna típica braquimièlia, amb lesions artrítiques als dos canells.

mu  
Brauimiela intesa amb “valgus” als avantbraçosi signes artrítics en els canells.